Ara cal educar

Jo sóc de Valls
però no m’hi estic, la feina que faig me’n va apartar. Sí, sí, apartar, perquè
jo sóc molt de Valls. Abans la feina que feia m’agradava molt, ensenyava, ara
en canvi no sé que faig, suposo que esperar a final de més per cobrar. Abans
érem ensenyants, ara som educadors. Amb aquest canvi sovint em salta una
pregunta a la ment, com podem educar a una gran massa de mal educats si resulta
que qui té més responsabilitat és incapaç de fer-ho perquè encara n'és més de
mal educat . Suposo que sentir-se dir de tant en tant : “guarra”,”zorra”,
“vizca - certament sóc guerxa però no cal que m’ho fotint per la cara, que jo
no tinc la culpa de ser-ho, segons ma mare m’hi vaig tornar per culpa d’uns
antibiòtics -“, “ papi chula”... i altres coses que no recordo, no és el
resultat d’una bona educació. La cosa pot canviar molt si reperteixes caramels
i deixes que trinxin tot mobiliari escolar, si els permets llençar tots els
papers que vulguin per terra - perquè segons ells ja hi ha les dones de la
neteja per arreplegar-los, sinó per què hi són -, entrar i sortir de les aules
tantes vegades com vulguin, els dius les preguntes de l'examen, els
deixes menjar i beure, els deixes parlar tant com vulguin , mentre intentes
explicar alguna cosa de profit, els deixes copiar a l'examen... En fi,
quan deixes que tot això passi, llavors ets una professora exemplar, que
serveixes com a model a seguir per la resta de professorat.

Ara els nois i
noies tenen carta blanca per acorralar a
un professor i pegar-li, amenaçar-lo, insultar-lo, plantar-se a la porta de casa seva i pintar-li tota la
porta, sense que passi absolutament res, poden denunciar-lo acusant-lo
falsament de haver-los pegat, abusat sexualment, sense que, per part del professor, se li permeti aportar
proves que avalin la seva innocència. Sí no, que ho preguntin a alguns companys meus, que ho han viscut.

(Cony! ara que estava inspirada he d'anar a buscar les meves filles al cole. Potser seguiré un altra dia)

[@more@]

Des del banc

Et vaig esperar, malgrat

la meva espera era sense fi,

mentre deixava

la vista perduda entre el

vaivé de les onades.

Del banc estant,

mesclada amb l’aigua,

vaig filtrar-me entre els

grans de sorra

Podria haver-te esperat hores,

anys... fins que vinguessis,

si fos mestressa de mi mateixa,

però res ens pertany,

ni tant sols els moments

de dolor més persistent

[@more@]

Missatge a un col·lega

Aquesta va dirigida a un company de misèries, perquè la seva por és la meva por, i el seu dolor també és el meu.

 

Quan la vida se’ns fa gebre,

quan només ens resignem

en observar les busques del rellotge,

i deixem que el temps ens confini

dalt d’una cúpula de glaç,

a la ment fondeja una pregunta rera l’altra:

qui sóc? què vull? on vaig...?

Preguntes sense resposta,

no n’hi ha, només un traçat boirós.

Quan els records ens capturen

I ens abraçen a un passat caduc,

un pensament ens envaeix

i ens diu que el millor ja és passat,

què ens cal esperar? un presagi?

el destí?

Què generós seria saber que cal fer!

Però no, la vida ens fa la traveta,

un cop rera l’altra,

ens argolla amb les quimeres quotidianes,

ens fa malalts del cos, de l’ànima...

Llavors, què ens cal fer?

Llançar una moneda a l’aire i decidir a cara o creu?

Tant de bo, a dins alguna ens obliga,

I la glaçada ho encercla en un cau inassequible,

doncs què fer? doncs què fer...?

Què fàcil seria buscar en un llibre i trobar-hi el camí.

Però no, vida ens subordina, ens força a ser,

a decidir, a triar...

No hi ha cara o creu, som segons fem,

i la vida, amic, la vida és la que ens fa patir!

[@more@]

No res

Obriré la porta del no res

i fugiré tant lluny com pugui.

Que el dolor no trobi res,

ni llàgrimes, ni rostres desballestats.

Caminaré per sobre l'aigua ingràvida,

inexistent cap a la foscor de la jungla.

L'enganyaré, l'esquivaré, seré un secret

enmig la brossa fins que s’amansi.

Travessaré el sostre tèrbol

i em faré imperceptible entre els àngels.

Tot i així, si em troba, l'arrencaré de mi,

el dividiré i l'escamparé per la terra verda,

que de la seva impietat naixi quelcom immens,

impàvit al seu fibló.

[@more@]

Nit

És a la nit quan sento que

el teu amor és més fràgil

i m’encadena a tu quan

t’abraço amb la meva imaginació.

Confonc la carícia dels llençols

amb el tacte càlid de la

punta dels teus dits,

les meves mans dibuixen

a l’aire en penombra la festa

del teu dors i amb la llengua

ressegueixo com en un somni

el teu pit.

El meu sexe humit i dòcil

espera, en la irrealitat, que

el teu sexe tebi i amatent

m’arrossegui fins l’esclat

de dolor i plaer.

És llavors quan moc els llavis

de forma quasi imperceptible

per xiuxiuejar-te: “T’estimo”

[@more@]

tot jugant

Tot jugant et mossego l’orella

i tu tot jugant em pessigues la galta,

les cames entrelligades reclamen

el recer tebi de les parts enardides.

Jo recorro, com en un passeig,

les teves natges i tu amb la llenca

escombres el cim del meu pit,

mentre l’agitació s’enfila amunt

Jo faig relliscar els meus llavis

amb cadència, emparada per l’oscil·lació

del teu ventre, fins la teva virilitat

i tu trèmul somies amb l’eretisme.

Tot jugant en un joc que no té paraules,

somric i m’entusiasmo quan em claves

els dits i abordes amb deliri l’apoteosi

del plaer més temut i desitjat.

[@more@]

aigua

Mentre l’aigua brolla per l’ullal

i s’escorre deixant xaragalls inesborrables,

m’amago a la borda

i deixo que la palla em cobreixi

fins que em roba l’alè

i em tragina fins el bell mig del planisferi.

Pletòrica de llum no deixo

que el teu esguard lacerat m’apagui.

espero que t’adonis que la pugna s’ha acabat

i per uns breus instants

puguis tocar la tebior del meu cor.

[@more@]

El meu carrer

Al meu carrer abans estava ple de gent que anava i venia, de gent que
hi treballava, de gent que hi vivia, de gent que reia, plorava i lluitava per
viure. D’això fa ja fa temps, ara el meu carrer quasi es buit, a la nit es fosc
i de dia és buit. Ja fa temps que molts
han marxat, alguns perquè han volgut i d’altres perquè no els ha tocat més
remei. Són tantes les imatges que ja no es podran repetir, en Joan el senyor de
la sabateria escombrant la vorera abans d’obrir la botiga, i al vespre una
altra vegada el mateix procés, abans de tancar-la; el Saumell al fons, a la
rebotiga, entre un munt de sabates per reparar, d’això ja fa tants anys; el
Manuel, últimament amb bastó perquè les cames li fallen, i ara ves a saber on es
troba, com un vegetal, per culpa d’una embòlia - Trobo a faltar les seves converses amb to irritat amb els de
la ràdio, que jo sentia pel celobert - ;
el meu pare amb cara de cansat i amb dues bosses de plàstic, una a cada
mà, plenes de verdures, entrant a la escala; el senyor que sempre estava a la
cantonada, com si esperés algú, que ara últimament tampoc ja no el veia mai, també ell ens ha deixat;
Els de la botiga de comestibles que també
estaven pel carrer, la filla sempre festejant amb el primer que passava,
que també, finalment, desprès de morir
l’avi han tancat la botiga i se n’han anat a viure a un altre carrer.

Ara al meu carrer les cases es buiden i cauen a trossos i mi se’m trenca
el cor recordant tots aquells moments, que no sé si eren bons o dolents, tots
aquells moments que aviat, segurament, no recordaré, se’m trenca el cor quan
penso que d’aquí un temps no massa llunyà tampoc serà el meu carrer i que les cases seguiran buidant-se i caient a
trossos, i que quan hi passi, de les persones que hi quedin, no reconeixeré a
ningú.

[@more@]

Vaja un dia!

La vida de pagesa és una mica
dura, però sempre és millor que les feines domèstiques. Aquest cap de setmana
he quedat rebentada, més que rebentada! traginant d'aquí cap allà branques
d'olivera. Les parts més fines, resseques com estaven, en alguna ocasió se
m'han posat cap dins el nas, les molt punyeteres eren pitjor que un fibló de
vespa. El sol que queia tampoc es quedava enrera, la meva musclera és la ratlla
blanca que vé a continuació d'una vermella. Els de Sitges torrant-se al sol al
costat del mar i jo suant la gota negra. El cap de setmana vinent, apa, un
altre cop! a arrossegar més branques, i desprès a cremar-les. vigilant que no
passi res. La muntanya que organitzat jo de branques d'olivera ni al Pirineu la
trobaré, mira que com vingui qualsevol desaprensiu i se li acudeixi encendre un
llumí, la que s'organitza allí. No vull ni pensar-ho

El miguel - és el senyor que
finalment em talla les oliveres, a mi tanta poda em sobrepassava - s'ha quedat
al·lucinant quan ha vist la serralada, "Quien ha estado haciendo
esto", m'ha dit, “pues toma yo!” I s’ha entestat en voler venir el
diumenge vinent a ajudar-me a cremar, això si, sense cobrar-me. De cap manera! Que jo estic
en contra de l’explotació obrera. La vida que porta aquest home no en té res de
vida, no sé ni quan menja, ni quan veu, gairebé no dorm, només treballa, com es
possible que hagi conegut a ningú així. Miquel! que a la vida hi ha moltes
coses bastant millor que treballar! Està
sec com una mala cosa. En fi, quan he marxat li he hagut de deixar productes
preparats per a ensulfatar el pugó, amb l’excusa
que ha vingut a ensulfatar les cebes de la finca veïna . No para

De les cabretes dels gitanos no
cal confiar-ne, la Prays oleae, treballa de valent, s’ha d’anar
a favor de l’efecte hivernacle i cremar.

Doncs el que és jo ja n’estic cansada d’escriure, me’n vaig a tocar la guitarra.

[@more@]

18 de juny de 87

Que estranya és la nit avui,

una claror fosca traspassa

el corredor estret fins

la porta de la soledat.

No n’he sabut trobar res més que això,

soledat.

Però ara hi aniré,

la travessaré i esperaré,

restaré per sempre en el mut

silenci del seu buit.

Quina tristesa sento al notar-la deserta,

tan sols la monòtona cadència

d’un rellotge trenca la seva solitud.

Els paquets perfectament ordenats

esperen el moment final de la seva estança,

el definitiu oblit del lloc que els pertocava.

Avui la nit m’ha enganyat,

m’ha dreçat paranys traïdors,

m’ha fet sortir i m’ha fet creure que era meva.

[@more@]

coses de la vida

He conegut per internet, d’una manera casual una persona que
suposadament té la mateixa malaltia que jo, dic suposadament perquè encara no
m’ha quedat clar quina malaltia tinc, tinc molts dubtes, espero que abans d’un
mes n’estigui segura del que tinc. Viu molt a prop d’on visc jo, en un poble a prop
del meu. M’ha deixat commoguda i consternada, m’ha explicat alguns detalls de
la dieta que segueix i tota la medicació que es pren , m’ha dit quant pesa (em
costa de creure). El que més m’ha copsat és la seva resignació, és increïble!
No m’hi veig jo arribant a un estat com el seu, no vull conformar-me davant cap
malaltia, encara que m’hi vagi la vida. Potser parlo per parlar, perquè si et
toc et toca, i no hi ha volta de full, però del que dic ara n’estic fermament
convençuda, ara que em veig les orelles, ara que he tirat pel dret i m’he posat
a prendre la medicació que m’ha semblat que a mi en convenia, passant olímpicament dels metges, perquè amb
el collons de les llistes d’espera mai els tens quan el necessites, perquè veus
que la teva mort està a prop, que la
teva vida se’n va per la tassa del wàter.

El millor és que de moment m’està sortint bé la jugada, dic de moment
perquè encara he de deixar de passar els dies per assegurar-me que tot va bé.
Fins i tot estic contenta perquè em
trobo bé. Potser no durarà gaire la meva alegria, potser d’aquí una setmana
seré la mateixa merda de la setmana passada, qui ho sap això? Ara visc el
present i això em sembla bé (difícilment sóc de bon conformar). Fins i tot em
sembla bé aquesta collonada dels blogs. No sé perquè hi escrivim els que ho
fem, per què algú ens llegeixi? o per què ens agrada llegir el nostre
pensament? O per què tenim ganes de
parlar i estem tant sols que no sabem amb qui fer-ho? O per què algun dia quan ho rellegim descobrim
que no ens podem reconèixer? De fet a qui li pot importar el que passi pel meu
cap o el cap dels altres si no ens beneficia d’una forma directa ( o
indirecta).

Jo de joveneta escrivia un diari – encara està amagat per algun racó de
casa de ma mare -, a vegades l’havia
tornat a llegir i em semblava increïble alguna les coses que hi deia, no
semblava jo, fins i tot penso que no les vaig dir jo. Em queda tot tant lluny,
com més gran menys salut i la vida comença a girar entorn això, i aquells
sentiments de jovenalla tant bonics et queden vedats.

He d’anar a dinar, tinc feina per fer ja seguiré amb aquest rotllo en
un altra moment

[@more@]

20 del maig del 87

T’allunyes, t’esvaeixes

com la boira espessa del matí.

Ets al final d’un corredor fosc,

ferit per la penombra feble

que el meu cor orgullós no pot travessar.

Així que hauràs fugit de la meva vida,

esperaré el teu alè entre el murmuri de les fulles,

en els solitaris capvespres, el teu somrís,

el teu parlar.

T’esperaré, t’esperaré sempre

entre les clarors, les foscors,

dels dies de les nits,

la tristesa, de les rialles,

dels plors.

Et recordaré sempre, com ara,

sempre... Així.

[@more@]

AMOR ESQUEIXAT

Ara ja no hi ets.

Si m’haguessin esqueixat el braç

no sentiria tant de dolor

com el que em fa la teva absència.

Quan plori, on trobaré consol?

si el recer que em confortava,

s’esbocinat en un fotimer

de fragments punyents.

Tant de bo pogués retrobar-te,

evidenciar en els teus ulls la veritat.

Llavors cada estella que em burxa

esdevindria en una espurna de joia.

Ara que ja no hi ets,

ja ningú percep el traç d’un somriure

ardent a la meva fesomia,

només hi veuen la mediocritat d’un ésser

sense la màgia de l’amor.

[@more@]

Ona

Sóc prenyada per la passió

d’una onada que s’esmuny

entre arrapades de braços.

S’acosta amb saltirons espurnejats,

les mans tan ràpid com poden l’argollen,

l’aferren en un intent banal de domar-la.

Però l’onada tant sols és aigua,

i s’escapa per cada porus,

per cada ull que la fa lliure.

N’estava tan segura que era meva,

i en canvi la veig marxar

llepant el sauló suaument.

M’estremeixo imaginant el seu tacte,

delicat, lliscant damunt la meva pell,

amarant cada racó de vasta complaença.

Quan desperto la meva onada ja no hi és,

n’hi ha una altra que intenta seduir-me,

però jo tan sols somiquejo

perquè la meva onada ja no hi és.

[@more@]

Diumenge 14 de maig

La primera llum,

el xivarri esbojarrat dels pardals

pel brancam de la troana,

els galls canta que canta,

jo només sento dolor,

molt clavat,

em baixa inflexible cama avall,

em puja arrapant-se

costelles amunt,

cap l’espatlla.

Només tinc dolor.

El dia es fa clar.

Només em cal esperar dolor.

Els pardals criden que criden,

impacients per sortir a vagarejar,

els galls canten que canten,

fins i tot les mosques han despertat,

El sol ja treu el cap.

Els pardals ja han marxat.

El galls ja no canten.

Però jo només sento dolor,

[@more@]

sense paraules

 De vegades una línia de mar blau intens
talla el cel blau clar i sento que vull dir quelcom, 
però no sé que és, em limito a mirar 
i deixo que aquest  pensament desconegut
es perdi en el traç horitzontal, pur,  impol•lut…
de la mar.

[@more@]

Illa

Des de la meva illa solitària crido tant com puc.

Ningú no em sent,

no hi ha cap raó per a que ningú ho faci.

jo tampoc sento ningú.

Només un tros de terra, l’aigua i jo.

Tot i així crido tant com puc,

Potser l’aigua s’enretirarà

i m’obrirà pas cap a la multitud.

Potser l’aigua m’engolirà i jo serè un altra,

una perfecta desconeguda de mi mateixa.

Tal vegada els peus s’arraparan a les roques

i serè un escull més,

on naufragarà tothom que se m’acosti.

També podria passar que quedes atrapada

entre les urpes d’un ocellot que m’enlairarà fins el cel

i em tirarà per un penya-segat per fer-me sentir,

sentir l’aire fresc a les galtes,

el defallit fueteig dels meus cabells,

abans que em devorin els seus aligons.

Des la meva illa solitària estant crido tant com puc,

Però tant sols som un tros de terra, aigua i jo.

[@more@]

Resposta a Macbeth

Macbeth,

No parlo de càstigs per a ningú, ni de forces superiors. La part
millor de la mort, per mi, es que no crec en el més enllà, quan mors
sortosament tot s’acaba. Parlo d’aquest patiment que tantes i tantes persones
han de viure cada dia, imposat per altres persones en nom de la fe, de la
hipocresia, de l’egoisme...El gos del meu germà tenia càncer i se li va
proporcionar una mort digne, el meu pare també tenia càncer, no tenia ell el
mateix dret a una mort digne? Sortosament qui tenia medis per fer-ho, jo crec
que li va donar, i li estic agraïda. No sempre és així. Moltes vegades per por.

Parlo de que hem de tenir dret a morir quan vulguem,
ja que no podem decidir quan viurem i com viurem.

[@more@]

També ell va morir

Ha entrat per la finestra

com un raig de llum

com un sospir,

molt de matí.

Ha restat en un cantó

del llit una hora rera l’altra,

amb paciència, sense pressa.

A la foscor s’ha acomiadat

amb el petó gèlid de la mort.

Ha marxat bressolat per la calma,

quan la ma que l’agafava l’ha alliberat.

Ha deixat com a petjada aquell gest,

aquella forma de mirar,

un buit innombrable.

[@more@]

.

Soledat

Tinc un amic que està molt lluny en l’espai,

Molt a prop en la ment , a frec en el cor.

Quan li parlo ell em respon amb silenci,

M’escolta en la muda quietud de la nit,

I si ploro m’eixuga les llàgrimes condescendent,

Amb la seva inexistència.

L’estimo i ell m’envolta amb una abraçada incorpòria.

Altres vegades, quan canto, fa remolins d’aire entre els pins,

Llavors paro l’orella i escolto el que em diu.

El seu mutisme és tant entenedor!

Només espero el moment posseir la seva parla,

Inarticulada , inexpressiva.

Quan callo, és tant amic que encara calla més,

Ens fonem en un silenci indissoluble.

Aquest amic el venero, i quan mori tal vegada

Podré notar el pessigolleig dels seus llavis,

El seu xiuxiueig,

les seves mans entrellaçades entre les meves,

Aleshores, tal vegada, haurà valgut la pena tanta soledat.

[@more@]

Sense res

(Data desconeguda)

 

Quan l’amor es fa glaç

el temps m’atrapa amb la seva quietud,

i al cervell se m’hi fa una línia plana,

sense principi i sense fi, incomprensible.[@more@]

Un dia més

Avui m'he submergit tant com he pogut, he
doblegat les cames enrera per impedir que els genolls em sobresortissin, i he
tancat els ulls. He provat de seguir, amb el pensament, el camí de les nafres,
les volia tancar una a una.

M’he sentit millor.

[@more@]

La tirania pesa

Dridam, ciutat feudal, que xucles l'ànima

amb el teu poder de qui t'envolta,

que pretens emmudir qui parla diferent,

amb la humiliació, amb la decidia.

Dridam, ciutat feudal, que gallardeixes de riquesa

i bondats que has arrencat de qui t’envolta.

Didram, capital dels aprofitats, encorbatats i sords.

Fins quan el teu peu ens esclafirà i ens sotmetrà?

Fins quan haurem de demanar caritat?

Fins quan haurem d’esperar per a que ens donis

quelcom del que ens prens dia a dia?

Fins quan? capital feudal.

[@more@]