Tinc un ocellot
de plomes negres com la nit,
m’agafa amb força
amb urpes teixides de sang
que afluixa de tant en tant,
i em deixa que somiï
que puc volar lliure
damunt les valls
cobertes de verd daurat,
que puc navegar
per aigües manses d’un riu
que llueix com la plata.
Peró els somnis només són això,
somnis.
El meu ocellot no em deixa estar
desplega les seves ales atzabeja
i m’encercla per recordar-me
que mai podré fugir.
[@more@]
