Que estranya és la nit avui,
una claror fosca traspassa
el corredor estret fins
la porta de la soledat.
No n’he sabut trobar res més que això,
soledat.
Però ara hi aniré,
la travessaré i esperaré,
restaré per sempre en el mut
silenci del seu buit.
Quina tristesa sento al notar-la deserta,
tan sols la monòtona cadència
d’un rellotge trenca la seva solitud.
Els paquets perfectament ordenats
esperen el moment final de la seva estança,
el definitiu oblit del lloc que els pertocava.
Avui la nit m’ha enganyat,
m’ha dreçat paranys traïdors,
m’ha fet sortir i m’ha fet creure que era meva.
[@more@]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada