Els Reis Mags

Encara és molt aviat per pensar
amb els Reis Mags de l’Orient. Però tot
d’una m’han vingut al cap. Per què...? molt senzill, la meva filla petita s’està mirant Harrry
Potter, quan en un determinat moment, el
tiet dolentot d’en Harry diu que la màgia
no existeix, a la qual cosa la meva
filla contesta: “Si que existeix, sinó com s’explica la màgia dels Reis Mags?”.

La meva filla petita va fer vuit
anys al març, potser a aquesta edat la majoria de nens i nenes tenen molt clar
que els Reis Mags no existeixen però les meves filles hi creuen amb una fe
cega. La gran, que té deu anys, per
sorprenent que sembli, encara s’ho creu.

Aquest Nadal vàrem provar de dir
li ho, que tot era mentida, malgrat que
aquesta afirmació ja l’havia sentit
repetides vegades entre els companys de l’escola, va refusar, amb els ulls
plens de llàgrimes, la nostra confessió.
Jo no podia parar de riure, amb els ulls plens de llàgrimes per l’emoció. Al
cap i a la fi les olles se semblen a les cassoles, si no del mig de les vores, quan
jo era petita em va passar exactament el mateix, imagino com tants altres nens
i nenes. Ho recordo com un dels grans tràngols de la meva vida, es clar que n’hi
hagut d’altres molt més grans, però ara
intento enfocar-ho des del punt de vista d’un nen o nena. Les meves filles mig
any abans que arribin els Reis ja es posen pesades pensant en els regals,
sovint penso que el que els fa més il·lusió en si no és el regal, si no el fet
que aquest regals els porten uns homes misteriosos i màgics que no es deixen
veure quan els deixen, i que estan a
tots els pobles simultàniament, cosa que és inexplicable des del seu punt de
vista.

Hi ha nens i nenes , em sembla a mi, que els fa una certa alegria
descobrir l’engany dels Reis , se senten com si haguessin atrapat als pares in
fraganti amb una mentida,
llavors, es clar, els falta temps per anar-ho a xerrar als altres. No és el cas
de les meves filles

Repetides vegades em pregunto de què serveix aquest engany, per què
donem una il·lusió que desprès prenem
sense cap classe de contemplació. La resposta que moltes vegades trobo a
aquesta pregunta és que els adults som uns egoistes, la única intenció en l’engany,
no és pensant amb els petits, si no em nosaltres mateixos, volem tornar a viure la nostra il·lusió a través
de la seva il·lusió, i desprès... el
desengany.

Pensar que la meva filla gran es resisteix a deixar de creure amb els
reis, i que dintre d’un parell d’anys estarà a
la pubertat i que dintre d’un parell d’anys més serà una adolescent i..., tot això suposa deixar enrera la innocència
d’un infant, la ingenuïtat amb que es
creuen tot el que els diu. I de nou perdre de vista quan jo era xiqueta, deixaré
de veurem a través de les meves filles, perdre de vista aquells grans moments
que van suposar ser petita. Això penso
que deu passar-li a molta gent, sempre i quan s’hagi tingut una infantesa feliç.

[@more@]l

MIratge

Avui he mirat cap l’ horitzó,

hi he vist dos arbres en un hivern perpetu,

O potser, el que he vist era un simple

emmirallament del meu pensament?

[@more@]

Jo no sóc jo

Jo no sóc jo quan vaig pel carrer

i res del que veig m’agrada.

Jo no sóc jo quan no puc riure

amb els que m’estimen.

Jo no sóc jo quan no m’emociona

la cançó d’un nen.

Jo no sóc jo quan no m’esborrono

en passar-me la mort pel costat.

Jo no sóc jo quan oprimeixo

les paraules que vull dir i no dic.

Jo no sóc jo quan deixo de recordar

es que eren part de mi i ja no hi són.

Jo no sóc jo quan nego la veritat

i converso amb la mentida.

Jo no sóc jo quan tant sovint

no sóc jo.

[@more@]

Per què esperar?

Ara una línia vermella em frega, al final em travessarà i no em caurà ni una gota de sang. Només en cal esperar.

No puc decidir ni actuar sobre el que no veig, quin neguit em produeix això. No puc lluitar contra el invisible. Només em queda esperar.

Tants pocs camins i tants alhora que no sé quin triar. Potser és que no hi ha camí, no hi ha res a triar. Simplement he d’esperar.

Intento empassar-me les llàgrimes fins que, de tantes com en tinc, les expulso abans que m’ennueguin. Mentrestant les faig esperar.

Intento enganyar-me una i mil vegades, faig com tothom o com una gran part de la humanitat, perquè jo també sóc humana. M’enganyo mentre espero el gran moment, que no sé si arribarà aviat o tard. Sigui com sigui, quan arriba mai s’ha d’esperar.

I ara a mi en manquen les forces per seguir escrivint, per seguir parlant, per seguir fent res de res perquè jo no en sé d’esperar.

[@more@]

Coses que passen

Coses que passen pel

desencant des de la regència,

un embussament que cal afrontar,

desmuntar per avaluar la debilitat.

Coses pròpies per arxivar amb compressor,

per claudicar per sobre del rebel,

amagar-se a l’exili improductiu,

des del pendent punxant..

Coses per encrespar-se resignat,

esperonar l’embalatge capritxós

d’un planyívol camí amb balandreig,

un guany dictaminat per prescripció.

Coses que passen, passen

i no paren de passar.

[@more@]

Adéu Maragall!

És depriment veure
com totes les decisions del que passa a Catalunya es prenen a Madrid, per què
volem l’estatut si al capdavall de tot, qui té l’última paraula són aquestos de
Madrid? M’esborrono al pensar que a Catalunya hi pugui haver mai un president
anomenat Montilla, el Molt Honorable President Montilla! Un personatge tant
gris, tant mediocre. Per què al partit Socialista Català no li diuen clarament
el nom que li pertoca? (Partido Socialista Obrero Español, per si hi ha algú
que no li queda clar)

[@more@]

La Batalla del pont de Goi

Es veu que durant
la batalla del pont de Goi, a Valls, que va tenir lloc el 25 de febrer el
1809, al molí que hi havia allí hi havia uns avantpassats meus que en feien de
masovers, la dona estava prenyada i tenien una filla – la meva mare en cap
moment m’ha sabut precisar de quina edat, més o menys -, el cert que
les coses anaven mal dades i van decidir amagar a la xiqueta a dins una
bota, sembla ser que a ella no li va passar res , però la dona va ser violada
per alguns d’aquells animals francesos i aquella mateixa nit va parir tres
criatures (quin espant!). Alguna d’aquestes criatures, que van tenir un mal
començament, o be la nena més gran, són el meu rebesavi o rebesàvia, això no ho sé, caldria que ho comprovés, potser anant al registre parroquial, que sé
jo! El meu besavi, pare de la meva àvia materna, net d’aquesta família de
masovers, es deia Josep Bofarull Genius.
Quan vaig estar a Paris i vaig veure el nom de Valls a l’Arc del Triomf, que rememora totes les batalles
guanyades pels francesos, em va fer una sensació estranya, no sé, que uns avantpassats meus, un fet històric
com aquesta batalla, l’haguessin viscut
tant de prop, i que ara sigui recordat amb el nom de Valls escrit sobre un monument
que veu milers de gent.

[@more@]

Silenci

Camines confinat a la vasta ombra dels pins,

camisa de franel·la amb quadres blancs i negres,

et veig des de la clariana grisa entre el fi plovisqueig,

ocupat buscant sense fi entre la pinassa,

indiferent a la meva mirada insistent.

M’adono, una vegada més,

que entre els nostres móns

només hi ha silenci

i tu ho negues alçant la vista del terra

i mirant-me.

[@more@]S

dilluns 19 de juny

Travessar la brutícia amb creença discernible,

amb la breu i aura bufada pel canyar incommovible,

seguint passes hàbils i agosarades

pel desconegut abisme del deliri,

sense deixar que cap fum em deturi.

[@more@]

Escriure perquè si

Parlar no és
escriure. A mi sempre em diuen: “Es que
hablas muy de prisa, y no te entiendo”. Ho diuen per
dir, perquè el que els explico no els interessa per a res, per el pur plaer de
dir quelcom, no poden estar callats, és
demanar l’impossible. Bé, com sempre me’n vaig del tema, és inevitable, ara ja
no sé ben bé que volia dir. Escriure no és parlar ( això és una obvietat!),
escriure a mi em costa un ou, primer
escric, desprès he de passar el corrector, perquè una va acabar el COU amb el
castellà (español) aprovat per caritat, per culpa de les faltes, sí, sí, el
castellà perquè la única llengua que
vaig fer escrita a l’escola va ser francès i castellà, de parlar-les poc, això
també cal dir-ho. En canvi el català el parlo tant com vull ( ha, ha.... quin fart
de riure!). Bé, com deia
escriure no és el mateix que parlar o... potser ho he dit a l’inrevés,
és igual, suposo que és equivalent. Quan parlo sembla que tot està ben dit , el
subjecte està al seu lloc, també el verb i els complements, però quan escric,
renoi!, que si aquesta frase ara no s’entén, que ara no sé si va amb b alta o
amb v, que si aquesta paraula no és prou
catalana... “venga” agafa el diccionari
i comprova-ho (sort d’internet que té de tot), vaja que per escriure quatre
ratlles m’estic un futimer de temps. I jo sóc tant xula que quan em diuen: “És que no se com escriure-ho”, tinc la
barra de dir-los, doncs escriu-ho igual com
m’ho expliques a mi. Per què em prenc la molèstia de fer quelcom que em
costa tant? deu ser pur masoquisme o sentit de l’obligació? Potse per no quedar-me
rovellada. En realitat sóc com els meus alumnes, no sóc capaç de llegir tres
línies seguides d’escriptura, deu ser per culpa de la vista cansada i que no sé
mai on paren les meves ulleres? Afortunadament encara sóc capaç, fins un cert
punt, d’entendre el que llegeixo, cosa que normalment no els passa als meus
alumnes, als exàmens m’he de col·locar al seu costat i fer traducció
simultània, d’escrit (visual?) a sonor, i llavors, si saben la resposta, es
clar, intenten escriure-la, que la saben però no saben com escriure-la. Més
tard, jo, que tinc les meves dificultats per llegir ( una mandra intel·lectual
inexplicable!) he d’intentar desxifrar el que hi diu, sovint he d’imaginar el
final de les frases inacabades –“però si
tu ja saps que vull dir”-, corregir
les faltes d’ortografia que conec, i això trenta vegades seguides per grup – de
tant en tant me n’enduc una grata sorpresa, això, molt de tant en tant - . En
fi, que escriure és molt difícil,
jo el que necessito és un programa que a
mida que vaig xerrant vagi escrivint, a veure que xurro sortiria? Aquí en
aquest blocs veig alguns que escriuen, tant fàcilment, a pèl, uns post que jo
sóc incapaç de llegir, perquè cada cop em costa més de llegir. A vegades em
dic, has d’intentar ser més culta i llegir, així quan estiguis amb desconeguts
tindràs alguna cosa de que parlar, perquè les meves converses només es limiten
a coses domèstiques, que si he d’anar a
comprar, que si em fan falta unes sabates..., a coses relacionades amb la
informàtica, i es clar, segons amb qui topes aquesta conversa, que a mi
m’agrada tant, pot ser molt avorrida, vaja, que la meva incultura fa que tingui
poques coses de que parlar. A mi en realitat m’agrada parlar per parlar, parlar
per no dir res, com a la majoria de gent, és quan més bé m’ho passo.

I “lo” d’escriure
és una complicació per la majoria de mortals, sinó ho podria explicar la meva
àvia, que no sabia ni escriure ni llegir, als vuit anys ha estava treballant a
la fàbrica, de contar en canvi en sabia molt, que la pela és la pela.

Uf! Potser que pari
d’escriure, total per no dir res. I és
que quan m’hi poso no veig el moment d’acabar, i això per no dir res.

[@more@]

poca cosa

Tinc poca estona per dir res. Aviat començarà
l’activitat i s’acabarà la tranquil·litat I qui en vol de tranquil·litat? Estava llegint les neures d’un pobre
desgraciat que sospirava per la seva dona, i es clar, des de fora és molt fàcil,
si no val la pena capficar-s’hi!, més val buscar-ne alguna altre, sempre hi ha
algú altre. La merda com més la remenes més pudor far, això és ben cert!

Això ho dic des del punt de vista d’algú que
no té problemes( ha ha!). Sinó a fruir dels moments llargs de silenci rera silenci,
de converses en solitari, d’alegries
sense compartir...

Uf! Ara que em començava a inspirar he d’anar
a preparar l’esmorzar a les nenes!

[@more@]

Desig

Darrera una barricada hi ha fusells

d’ incerta batalla.

Crema el ble sense flama en tèrbol aire,

El sofriment bat la defensa

i arrasa la fortalesa.

Brolla el desig, d’expressar,

de desprendre’s, de deixar-se.

Encara que el temor a la nuesa

empenyora l’anhel de mostrar-se.

[@more@]

Pobre papallona!

Quan corria de pressa cap a les golfes m’he
topat sobtadament amb una papallona bruna i de taques grogues, anàvem en sentit
contrari, ella cap a la llum i jo cap a les escales que pugen a les golfes. Ara
és la meva presonera i lluita contra una
paret de vidre que la separa de la llibertat,
la finestra és tancada, amb el seu desesper aleteja incessant i intenta
escapar, gasta energies inútilment. I jo
que faig mentrestant, torno a corre cap el pis de baix per anar a buscar la màquina de fer fotos, la
vull fotografiar, encara que sigui a costa de fer-la patir i desprès de
fotografiar-la corro cap l’ordenador, “enxufo” la màquina i començo a escriure
totes aquestes beneiteries, mentre tinc una sèrie de dubtes sobre el meu tarannà.
Potser seria millor deixar que la papallona
aprofités les seves últimes hores estant i fent el que vulgui, però no,
això no pot ser, sempre hi ha algú o alguna cosa que està per sobre, que obstaculitza i priva de la llibertat, algú o alguna cosa
que impedeix que les coses esdevinguin com llur naturalesa els demana. I ara, com jo no sóc ningú per interferir a la
vida de ningú, corro una altra vegada amunt per tal d’obrir la finestra i
permetre a la papallona que vagi on vulgui a fer el que hagi de fer... Ja no
batia les ales quan he arribat, estava recolzada sobre el vidre. Pobreta, ja havia perdut l’esperança. Semblava
contenta quan a sortit.

[@more@]

abril del 85

El mar amb les onades del temps

Esborrarà l’últim vestigi del teu amor,

i per ventura al capvespre

l’oblit es tornarà més cruel.

Quin podrà ser el meu destí,

sense el teu esguard?

Els camins seran molts i el mateixos

però tan vells i gastats,

que no gosaré a cercar-los.

Digues llavors, qui seràs tu

i com t’hauré de trobar,

si els planetes encara seguiran

en la mateixa disposició,

o be si un Déu diví els haurà canviat.

[@more@]

Gens encertada

De tant en tant poso la cullerada, no sé de què, però li poso. Quan me n'adono del que he fet corro i m'amago sota la primera pedra que trobo i em vaig repetint, què has fet? què has fet? Caic en una mena de bogeria, intento rebobinar per tal de canviar tot el que ha succeït pel que hauria d'haver passat realment, massa tard, el passat ha escapat al meu control i de rebot el meu present, perquè ha quedat totalment condicionat pel passat, temo que el futur correrà la mateixa sort.[@more@]

flix maig del 87

S’obre la porta a antigues tenebres.

La lluna traspua en algun racó amagat.

La mateixa quimera de sempre

no em deixa veure-hi clar.

Les hores passen i traspassen,

a vegades lentes, d’altres ràpides.

Jo sóc la mateixa, però no ho sóc,

perquè el vestit és el que importa.

Sóc tendra als teus desigs,

sóc el vi, sóc el pa,

la roba que fas servir,

sóc el que vulguis que sigui.

[@more@]

dinou de maig del 87

El gotejar lent de les hores,

entre finestres i cadires,

consumeixen el feble alè

de les notes disperses.

Emmudeixen el murmuri

melodiós del riu,

la seva clara transparència.

En un transcórrer tranquil,

el riu mou les seves aigües avall,

fins a trobar-se

amb la immensitat del mar;

al seu pas, els arbres, arbustos i muntanyes

s’hi emmirallen com en un somni inassolible.

El seu verd despertar

entre la diàfana boirina

esborra la olor dels papers,

dels crits i cops pels corredors

foscos i freds.

Torna el dolor al pit, el vent

les pors i la tristesa,

tanta tristesa que no sé desfer-me’n.

[@more@]

Nit Tranquil·la

Anit tornava quan la nit

encara no era negra sinó blava,

de palla esblaimada amalgamada.

Una més una per banda enfilades,

llargues columnes de dits verds

llançant a les ombres daurat resplendor.

Nit càlida, nit tranquil·la, nit clara,

Nit que abraona en blau el traçat fosc

inundat per vacil·lants pampallugues roges.

Anit mentre tornava

la clara fosca m'encerclava

i què esplèndida llambrejava.

Era anit mentre tornava

que la nit m'estimava

[@more@]

Sí i no?

Quines poques ganes de dir res que tinc.
Encara que jo votaré que no, perqué així,
en el cas que sortís que no ( això no passarà!), ens tocarem els cullons ben
tocats, tant si en tenim com si no, i sinó també en els tocarem. A més, com sóc profundament idiota votaré que no. Au!

[@more@]

Homes que borden massa

Què ho deu fer que algun home concret quan es
dirigeix a mi, només ho fa per bordar-me?
El més bo, és que jo no estic pel seus lladrucs, ni tinc obligació d’aguantar-los.

I

Ara és en aquell
moment

que la cadernera
s’atura

a la branca del pi,

refila a cor que
vols,

t’omple fins
l’últim fil

i se’n va.

II

Em miro i veig el gris,

tanco els ulls i veig el gris.

S'ha marcit la màgia

tant breument com va néixer.

III

Qui lloarà els meus encants,

si van fugir?

On retrobar el goig

que es va esvair?

[@more@]

coses mal fetes

Estic trista i decebuda, “lo” pitjor són els companys que et trepitgen
a la més mínima, si és que et deixes trepitjar com jo. Tothom escombra cap a
la seva escala sense pensar si provoquen
cap classe de perjudici als altres. En fi, no cal esperar res bo de la meva
feina. Penso que tampoc val la pena que m’hi esforci en fer les coses ben fetes.

Ningú coneix a ningú,

Som
illes en un desert de persones.

Les paraules són un joc,

el pensament és un joc,

un joc de vida,

un joc d’amor,

un joc de mort,

un joc, un joc, un joc...

Tu ets el meu joc.

No puc dir res,

no puc fer res ,

potser aviat

traspassaré els murs

de la carn cap a Déu,

cap el no res...

qui ho sap?

[@more@]

CAP DESIG

Ets company dissemblant

que sense raons estranyes,

m’il·lumina,

foragita la monotonia.

No a l’amor,

no als jocs,

no a les mirades.

Només sentiments,

sense desig ni espera.

Només distància...,

sense espera.

El meu goig no és el teu goig,

quan jo m’espero tu te’n vas,

perquè res és com ha de ser,

i el contrari del que volem

és el que tenim.

Per raons gens estranyes

no puc deixar de parlar-te,

això no és un joc,

són sentiments,

els meus sentiments,

sense desig,

sense espera.

[@more@]

El dia promet

Avui m’he reincorporat desprès de quinze dies
de baixa, es veu que m’han trobat a faltar. Jo a ells no, els ho confessat
sense cap classe de reserva, per què dir mentides?

Quasi havia oblidat els seu tics, “ puc sortir
un moment a...”, per què no juguem a un joc, avui que és... “, i ja em
veig jugant! , “podem anar a parlar amb tal professor que
està...”, i vinga , cops de cadira, crits, el mòbil que sona...

L’aire cau,

vibren els crits,

s’alça la noia

Què bé!

un instant de silenci!

Estàs mort, mort...

Calitja a fora,

rialles a dins.

Qui és la puta?

Qui és l’assassí?

Mata l’assassí i

mora la puta.

[@more@]

I els del centre quan deixaran de fer la guitza?

Que se'n vagi Iberia, que voli ben lluny i deixi de tocar els collons, que un altra està eperant per ocupar el seu lloc.[@more@]