Des de la meva illa solitària crido tant com puc.
Ningú no em sent,
no hi ha cap raó per a que ningú ho faci.
jo tampoc sento ningú.
Només un tros de terra, l’aigua i jo.
Tot i així crido tant com puc,
Potser l’aigua s’enretirarà
i m’obrirà pas cap a la multitud.
Potser l’aigua m’engolirà i jo serè un altra,
una perfecta desconeguda de mi mateixa.
Tal vegada els peus s’arraparan a les roques
i serè un escull més,
on naufragarà tothom que se m’acosti.
També podria passar que quedes atrapada
entre les urpes d’un ocellot que m’enlairarà fins el cel
i em tirarà per un penya-segat per fer-me sentir,
sentir l’aire fresc a les galtes,
el defallit fueteig dels meus cabells,
abans que em devorin els seus aligons.
Des la meva illa solitària estant crido tant com puc,
Però tant sols som un tros de terra, aigua i jo.
[@more@]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada