Seguidors

dimecres, 17 de maig del 2006

20 del maig del 87

T’allunyes, t’esvaeixes

com la boira espessa del matí.

Ets al final d’un corredor fosc,

ferit per la penombra feble

que el meu cor orgullós no pot travessar.

Així que hauràs fugit de la meva vida,

esperaré el teu alè entre el murmuri de les fulles,

en els solitaris capvespres, el teu somrís,

el teu parlar.

T’esperaré, t’esperaré sempre

entre les clarors, les foscors,

dels dies de les nits,

la tristesa, de les rialles,

dels plors.

Et recordaré sempre, com ara,

sempre... Així.

[@more@]

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada