M'entristeix sentir el plor del la guitarra
ara que sé que les teus dits
mai sentiran el frec de les cordes,
un regal pel cor
un goig per l'ànima,
sé, ara, que la calma de les notes
no giraran al teu voltant.
Només el silenci, terrible,
les cordes lànguides immerses
immòbils en l'aire estàtic.
Ara que la teva guitarra no parla,
sento el buit que no percebia abans
quan encara, d'alguna manera,
les vibracions m’arribaven preses en el temps.
Ara que t'has alliberat de la vida,
que ja no ets matèria,
la fusta no vibra,
el cos de la teva guitarra no ressona
i el seu forat fosc calla,
però qui sap,
i m’agradaria,
sia on sia
ella,
que algun dia pugui tornar a frasejar
tot allò que va quedar mig dit o per fer
així, l'angoixa de pensar
que queda menys de mi
s'haurà aturat.
