Discurs despedida als meus companys de feina

L´únic dicurs que tenia pel dinar de comiat per la meva jubilació era que no tenia res a dir, doncs ara dic aixó als meus companys/nyes de l'I. Joan Ramon Benaprès de Sitges:

 

Hi va haver un dia, per determinar, en que em vaig adonar, malgrat creure que tot era per sempre, que tot és instantani, la teva  vida és només teva, el que has viscut només passa una vegada, i només et pertany a tu,  i  que tot passa  sense que tu en tinguis autèntica consciència de si serà quelcom significatiu per a tu, perquè, al capdavall,  és el que compta. Vaja, el que vull dir és que el que em passa ara no sé si tindrà cap rellevància en un futur, o  si més tard m’hauré de  lamentar de no  haver dit o fet quelcom a  alguna, o, per alguna persona, cosa que sovint em passa.  Potser aquest sensació, amb una mica de sort, només és meva, i que ningú em recordi pel que podria haver estat i no vaig ser. He estat ensenyant molts anys, sempre he dit que ensenyar m’agrada, en algunes ocasions ho he pogut fer, en altres no, sovint he   tingut la sensació que no m’han donat l’oportunitat de fer-ho,  i m’ha semblat  que no he ensenyat tant com hauria volgut, però, d’aprendre també se n’ha  de voler.  Ara ja està, no em caldrà ensenyar per guanyar diners, finalment,  m’han donat el premi en que molts somiem, la jubilació!

Tot i  que la vida tal com la vius  o la sents només  es  teva, les persones que t’han acompanyat en el dia a dia durant molt temps, o poc,  han modelat d’una manera o una altra el teu pensament,  la forma en que perceps les coses que t’envolten, per bé  o per malt,  moltes d’aquestes persones ja no hi són, i per tant,  ja no podré, mai,  ni tan sols saludar-les, altres persones, malgrat que encara pertanyen al  meu mateix món, és probable que mai més coincidim. Ara és el moment de tallar la meva estada habitual en aquest Institut, i això suposa que deixaré de veure a persones que formàveu part de la meva vida, i que encara està per valorar com m’afectarà, però sigui com sigui, el temps sovint et fa canviar el punt de vista,  i coses que  quan estan passant les vius sense pena ni gloria, quan ja han passat,  les  recordes amb nostàlgia perquè són irrepetibles, de fet, els records són com el vi, milloren amb els anys. Arriba un moment en que t’adones que el important no són  les coses que fas, les  que voldries fer o deixes de fer,  sinó, les persones que t’acompanyen  en aquest fer a fer, i d’aquí em ve, ara,  el poder pensar que potser no  n’he gaudit el suficient, que he deixat passar la oportunitat de conèixer, a base de petits moments de conversa, o de fer quelcom junts,  les persones que fins ara han format part de la meva vida laboral. Encara que, ho de dir,  no sempre puc arribar a tota arreu, i a vegades tampoc he volgut.

Molts esperem el moment de jubilar-nos, per disposar del nostre temps com vulguem, i el millor que ens pot passar és que puguem i sapiguem fer-ho d’una manera que ens faci el més feliç possible. Jo  espero aconseguir-ho,  tot i que hauré de renunciar al que era fins ara un costum, treballar, ensenyar, aprendre,  i sobre tot, el que em sap més greu és deixar-vos a molts de vosaltres treballant i esperant que us arribi el vostre moment, que arribarà! Mentre tant, us desitjo,  a tots, encara que sigui en petits moments,  que gaudiu de la vostra feina, perquè tot el temps de vida que ha passat és irrepetible, i, al final de tot, el que queden són els records. Bona sort a tothom!

L'altra costat de la porta

Ara tinc molt d'espai per encabir la soledat,

la mort arriba pas a pas ,

primer, tot el que tu eres s'ha esvaït,

després, la teva presència que et feia reconeixible,

tampoc ja no hi és.

Ara tinc molt de temps per plorar

llàgrimes amargues,

per saber que senties quan tancaves la porta

i a dins,

només hi quedaves tu,

totes les veus enmudien

i el silenci et pesava com una llosa