No, no és el buit el que queda,
Sinó racons plens d’enyorança,
De sons muts, de visions cegues
D’esperes sense retrobada
De plors sense consol
De crits que no se senten
De carícies que no es fan.
No, no és el buit el que queda
Sinó un batibull de sentiments
De rialles que quedaran per fer
De paraules que no es diran
De dol no compartit
De tantes coses que no es faran
No, no és el buit que ha quedat
Sinó un gran espai ple de tristesa
Veig arribar el tren a tota velocitat
Tanco els ulls i inspiro fort
Temo que quan em passi pel costat
Em farà volar ben lluny.
M’arrapo a la farola,
El pànic em fa tremolar,
Però en acabar de passar
M’adono que no m’he mogut de lloc,
Només em volen els cabells,
L’escalfor del sol m’amara de nou,
Mentre s’allunya l’ombra ventosa
I el tren es perd fins ser un punt
Enmig dues línies paral·leles
Sé que mai em parlaràs del temps
Sé que no et trobaré d'imprevist
Sé que no em diràs cap mot inèdit
Sé que no ensinistraràs els meus dits
Sé que no m'esperaràs
Sé que no serem els que erem
Sé qui és cadascú de vosaltres
Sé on us puc trobar
Sé que només recordant
