Pas a pas, molt a poc a poc
he seguit el mateix camí d’aquell dia de novembre.
Tot era igual però massa diferent per a mi.
Què llarg era el trajecte!
L’estrany silenci que recorre els carrers
i penetra dins les cases
m’ha deixat un buit,
que a cops es revolta
i vol sortir com un vòmit.
I què llarg era el camí!
Els teus ulls han quedat anònims al meu record,
Com si cada vegada que els veiés s’interposés
Una prima boira entre els teus i els meus.
Si baixo la vista veig els teus peus,
Al costat els meus enganyen les llambordes...
Clac! Clac!
I el teu rostre immens m’enganya a mi.
Fins quan perdurarà el teu record?
I torno a dir: “ Tu, sempre,
Com una ombra omnímoda”
