Demà farà un any de la mort l’Abel Martínez Òliva, un any que vàrem sentir amb sorpresa que un alumne havia matat un professor, una notícia que ens va consternar a tots els companys de feina, i que encara ens va afectar més en el moment que li vàrem posar cara al professor. De fet el coneixíem, els uns més, els altres menys, havia estat entre nosaltres recentment, durant el primer trimestre. El primer que vaig fer es rebre aquesta noticia amb incredulitat, com pot ser que una persona jove que feia poc la havia vist de sobte desapareixes d’aquesta forma, després vaig sentir ràbia, perquè ningú mereix morir simplement perquè algú altra, sense cap criteri ho decideixi, i finalment vaig sentir ira, molta ira, quan vaig sentir com la consellera es planyia de la família de l’assassí i mostrava tan poca empatia, tan poca sensibilitat per la família del professor assassinat.
La mort de l’Abel no ens va deixar indiferents, nosaltres sempre recordarem que vam tenir un company que es deia Abel, d’alguna manera alguna cosa va canvia per sempre, almenys per mi, també ens vam adonar que en la nostra professió no es tan difícil trobar-hi la mort. Jo quan hi penso, imagino el cos llarg i esprimatxat de l’Abel estirat sobre el terra d’un corredor buit i lluminós, tot sol, morint tot sol, sense ningú més, per sorpresa, i no puc evitar esgarrifar-me, sentir ràbia i impotència, perquè ell no mereixia morir perquè així ho va decidir un botxí, un assassí.
