Rucades que em passen pel cap. Abans les escrivia a blog.cat però es veu que han decidit sabotejar-me i ara les meves neures les escriuré aquí. Quina mandra obrir un blog nou després de tants anys. Em sento estafada. Bé, crec que he quedat ben descrita-
dimecres, 28 de març del 2007
prova
dilluns, 26 de març del 2007
comptador
<a target="_blank" href="http://www.webstats4u.com/stats?AEFU_wLxLAzHg1X9NPoZLz6GJB8g" mce_href="http://www.webstats4u.com/stats?AEFU_wLxLAzHg1X9NPoZLz6GJB8g"> <img src="http://m1.webstats4u.com/n?id=AEFU_wLxLAzHg1X9NPoZLz6GJB8g" mce_src="http://m1.webstats4u.com/n?id=AEFU_wLxLAzHg1X9NPoZLz6GJB8g" border="0" width="18" height="18" alt="Motigo Webstats - Web site estadísticas gratuito El contador para sitios web particulares"> </a><br> <a target="_blank" href="http://www.webstats4u.com/" mce_href="http://www.webstats4u.com/">Contador gratuito</a> [@more@]
dijous, 15 de març del 2007
Elisabet
ELISABET
Has oblidat l'aigua que t'embolcallava
en el teu minúscul univers,
i apaivagava els sons de la tempesta,
l'hora dels desigs insatisfets
i de rialles.
Que bé n'estaves en el teu petit espai
tebi i fosc, giravoltan, mirant amunt,
mirant avall.
A vegades començaves a picar...
un cop, un altra cop, un darrera l'altra
insistent, sense parar, mostrant-me
una rebeldia que jo percebia en cada pic.
Lamento tant haver plorat tant i tant,
quan la mort em confonia,
quan mirava el cel blau
des del corredor de ciment i fulles d'heura.
Intentava fer màgia,
canviar la mort per la vida,
la soledat pels jocs d'infantesa.
Volia que el temps s'aturés
en algun dels molts moments,
qualsevol era bo si la roda parava.
Al cap davall el teu món no era tant
impenetrable com jo em creia.
Jo et sentia a través de silencis
entretallats per cops i tu per sanglots
que te inquietaven el son.
Qui sap... potser per això fuetejaves tant.
[@more@]
Elisabet
ELISABET
Has oblidat l'aigua que t'embolcallava
en el teu minúscul univers,
i apaivagava els sons de la tempesta,
l'hora dels desigs insatisfets
i de rialles.
Que bé n'estaves en el teu petit espai
tebi i fosc, giravoltan, mirant amunt,
mirant avall.
A vegades començaves a picar...
un cop, un altra cop, un darrera l'altra
insistent, sense parar, mostrant-me
una rebeldia que jo percebia en cada pic.
Lamento tant haver plorat tant i tant,
quan la mort em confonia,
quan mirava el cel blau
des del el corredor de ciment i fulles d'heura.
Intentava fer màgia,
canviar la mort per la vida,
la soledat pels jocs d'infantesa.
Volia que el temps s'aturés
en algun dels molts moments,
qualsevol era bo si roda parava.
Al cap davall el teu món no era tant
impenetrable com jo em creia.
Jo et sentia a través de silencis
entretallats per cops i tu per sanglots
que te inquietaven el son.
Qui sap... potser per això fuetejaves tant.