Avui dia que sembla, a vegades, que tothom té els seus drets tant garantits, estic vivint per uns moments de terror, un terror que em transporta als moments que jo era una nena, un terror del jo no n’era conscient fins avui, i ara s’ha despertat, un terror que endevino que està en altres companys meus, en menor grau perquè quan jo era petita els faltava molt per existir, i per tant no el van viure. Aquest terror té un nom o molts noms: dictadura, autarquia, despotisme, autoritarisme... i quan saps que aquest despotisme és impermeable, impenetrable, inescrutable i tots els “in” del món, i que ningú omniscient i omnipotent t’ajudarà , et sents perduda i sola, abatuda, vençuda ... com quan vaig haver de lluitar, de petita, amb un nen per no voler sotmetre’m al seu despotisme, ell em agafar els meus cabells llargs i em va obligar a tocar amb el cap a terra, jo en canvi només vaig trobar uns cabells molt curts, res on agafar-me, vaig perdre, com ara, enlloc on agafar-me, va ser un moment amarg perquè en aquell moment pensava que podia haver vençut si no hagués tingut els cabells llargs, ara sé que no depèn del que tu tinguis, sinó del poder de l’altre i de com el fa sevir.
Si l’altre és savi, i tu també ho ets no caldrà fer cap demostració de força, les coses coherents amb la vida passaran per si soles, sense que ningú en surti ferit, si el més fort no es savi i tu tampoc, aleshores les nafres mai es tancaran, i sagnaran intermitentment.
Sé doncs, que el terror es repetirà sempre, amb jocs de nens, amb jocs de grans, perquè no hi ha ningú prou savi per entendre que la única forma de aconseguir allò que vols, és sense imposar (Aquesta última frase no és una idea meva, sinó de la caixera del Lidl. He sentit que ho deia a una altra persona mentre jo feia la compra. Segons ella és de la única manera que funciona).
Ja no tinc més temps per seguir escrivint. Fins un altra. He acabat sense dir el que volia. Un altra dia potser.
divendres, 23 de març del 2012
dijous, 22 de març del 2012
dimecres, 21 de març del 2012
Finalment, lliure.
Anhelaves escapar de la teva presó de carn i sang.
has iniciat un vol fins on tot comença i tot acaba.
Tard o d’hora sempre arriba.
A mi m’ha tocar seguir sense les petites mans entre les meves,
potser n’hi hauran unes altres,
per tu és massa tard, encara... que potser no,
potser el teu impuls, ara lliure,
haurà sentit en un sol intent,
tot el que et va ser prohibit durant tant de temps,
mentre fuges entre els branquillons espessos i enredats d’un lledoner,
entre solcs rectes i vinyes enfilades.
potser hauràs fet la teva última abraçada
sense que ningú s’adonés o... potser si.
Si més no, ara, ja no ets esclau.
res et pot turmentar,
en canvi... jo estic condemnada a sobreviure,
i sentir, dia rere dia, com es van esqueixant els fragments
de la meva vida abans del punt i final.
La colitis ulcerosa
Una malaltia repugnant que no et mata, almenys a curt termini, però que t'amarga l'existència: mal de panxa, mal de lumbars, mal de cames, mal de cap, malestar, febre, ganes continues d'anar a la comuna, s'hi pot anar quinze vegades en menys de dues hores, com si res. A lo millor no hi vas a fer res, d'altres hi vas a fer molt, d'altres hi vas a fer unes coses molt rares, que tampoc cal que les descrigui massa, però que et fan la impressió que estàs perdent l'intestí gruixut per la tassa del wàter.
Jo em pregunto perquè no li ha tocat al senyor I., tenir aquesta malaltia, perquè aquest si que fa venir caguera de la grossa als companys i a mimendi, i més quan per cinc miserables minuts (ben, i ben aprofitats, ajudant a una alumne, bastant més important que el senyor I., per a mi) m'han obert un procés disciplinari, bé... , això sembla ser, perquè sembla ser que de les coses que tenen relativa o molta importància per a mi sempre me n'acabo assabentant per la porta de darrera (increïble i vergonyós!) Bé, segueixo pensant que aquesta malaltia la podia haver agafat el senyor I., al cap i a la fi jo sóc una bona noia, en canvi si la tingués el senyor I., mentre anava a "l'aseo" deixaria d'assetjar professors i... això seria una cosa molt bona... què dic! súper bona. Al pas que va pot acabar havent-hi una rebel·lió al claustre, perquè el senyor I. és com la Santa Inquisició, i això no hi ha ànima que ho suporti.
Suposo que aquesta malaltia li toca a curtes de gambals com jo, que en comptes d'agafar la baixa mentre dura el xàfec, segueixo anant a treballar ,segueixo negant-me a mi mateixa que sóc una malalta crònica i que mai em curaré d'aquesta porqueria, mentre vaig alternant les classes amb el senyor Roca i... llavors potser en comptes de cinc minuts tard en puc arribar deu minuts tard o més i... que li dic al senyor I.? per favor, per favor! és que tinc mal de panxeta i tinc molta ca... eta! Ridícul, totalment ridícul! com pot fer una persona tant de ridícul i no adonar-se'n? Per favor! jo estic malalta de cul, però n'hi ha que estan malalts del cap i això, quan tractes amb persones és perillós i nociu! Estic tant indignada! però de quina pasta està fet el senyor I.?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)