Sempre la mateixa fita,
els uns hi arriben amb pressa,
altres ben a poc a poc.
N’hi ha que segueixen el traç amb por,
amb infelicitat, autodestruint-se,
manllevant l’últim alè d’un altra...
També existeixen els apassionats,
els que agraeixen cada passa que donen,
els que es sobreposen al dolor, a la tristesa,
els que per ells la vida és una espera
per quelcom millor,
Per altres tot plegat és un misteri ,
només un fragment d’un tot inèdit,
un bocí sense sentit d’una veritat absoluta.
totes les dreceres cap el final són tant íntimes,
tant inassolibles, tant inimaginables.
La una munió de rostres que percebo
que em miren fixament s’eixampla
i em pregunto si en el meu últim sospir
interior també a mi m’acolliran.
