Habitat

Ara que te'm desdonat
ja no podré pujar fins dalt
veure sol de l'est
i el campanar a ponent.
A vegades penso que vindré
a fer nit
perquè a dins encara em perdura
un sentiment de pertinença.
L 'angoixa em puja com una glopada
quan penso que ella t'ha deixat
sense saber-ho
sense dir-te adeu.
Vaig suar i plorar
quan anava apoderant-me
de cada cosa que preservaves,
algunes d'insignificants
em feien memòria
d'instants de cada període.
Ara t'evito
i recorro altres carrers
mai de nit,
la foscor m'inquieta encara més
si faig present que ja no ets la meva salvaguarda.

La mort de Leonard

Et vaig descubrir
quan tu cantaves
i jo no escoltava res
tret d'una tristesa encastada
només sentia la claror dels llums
el soroll de les copes
el murmuri de veus.
Tu cantaves
i jo no escoltava
no parlava
ningu sentia com cridava.
No sabria dir com va ser
però, me'n vaig adonar
que eres la meva veu
i que expressaves el que sentia.
No et conèxia de res
i em parlaves
sabies com em sentia.
Des de llavors
vas ser el meu amic
que em parlava
que em feia plorar
que em feia riure.
Quan vas morir
vaig plorar molt
vaig plorar com mai
per algú desconegut
algú que ni sabia que jo existís.
Vaig plorar durant hores
a les fosques
entre les parets mudes.
Mai podria veure't
de cap altra forma que no fos
com la que t'havia vist sempre
com la meva veu
com aquell que s'expressava per mi
i vaig saber que des de llavors
la teva imatge i la teva veu
seguirien inmutables.

Records

Et tinc a la memòria
en cadascuna de les foscors incipients
que de forma inequívoca
en parlen de la teva existència
tot i malgrat que el record es fa fonedís i imprecís
puc discernir, entre cendres,
la teva ànima.
No em cal la teva cara
ni els teus ulls
ni els detalls del teu cos
no, no em cal
perquè viure ens porta a tots
de forma inevitable
a ser esperits que caminem
seguint un camí previst
que conduiex fins allà
on les ombres desapareixen i
ens hem de trobar.

El meu poble.

El meu poble és plé de cases buides
que cauen a trossos.
És plé de carrers silenciosos
on les finestres estan tancades
o no tenen vidres,
i de dins no hi surt cap veu,
ni cap rialla,
només una foscor humida i trista.
Tot passant pels seu carrers
em sento presa per la desoladora quietud
i en venen al cap preguntes,
què ha fet malament el meu antic poble,
per què ningú l'estima,
per què tothom l'ha abandonat i
l'ha deixat envellir,
per què tants carrers buits i plens de cases decrèpites,
per què la seva soledat m'emfarfega
d'una melangia que m'oprimeix.

elmeupoble#soledat