Compta síl·labes

De dia l’espasa esmolo

La lluita sempre tossuda

Cal guanyar

Al blanc la ploma agombolo

La fera no es abatuda

Fins poar

Inconsistències

Retalls, fragments, trossets,
esquitxos  de temps m’envaeixen
caòticament i sense sentit
No intento fugir-ne, m’emborratxen
L’auri del foc contorneja les ombres
Com si fossin aparicions místiques,
La calor fresca de les nits d’estiu
Em fa sentir que soc tot i res
Sota l’evident claror del pleniluni
Les anades i tornades, la música vacil·lant
entre corredisses , crits, veus i coets
Al matí les salves em recorden el teu nom i
Solament quan veig el campanar alt,
immers en el cel blau,
per sobre el roig de les teulades
sé que soc a casa
malgrat que tot sigui vell i deixat
per mi, ara,
ja no podria ser de cap altra manera

Desmemòria

Un vol de pensaments que fugen
més enllà dels records presents
ho veig als teus ulls que em contemplen
escoltant paraules absents
Enmig d'un miratge desert
Oneja una bandera blanca
No ho sé quin misteri s'hi perd
Només hi trobo enyorança
Què se n'ha fet d'aquell amor
Que em vas regalar un dia?
Dissipat abans que la mort
m'ha vingut sense agonia

Sant Jordi 2020

 

 

Una rosa et vull donar

Que avui és Sant Jordi

Un llibre et vull regalar

Per trencar el teu silenci

I omplir amb paraules

Tanta melangia

Una rosa et donaré

Que amb la seva olor

Amoroseixi el teu endins             

Un llibre et regalaré

Per a que visquis

moltes vides dins el teu retir

una rosa i un llibre us regalo

que avui és Sant Jordi

 

 

 

Presentació

En aquest Blog hi ha un recull d'escrits, de coses que m'han ballat pel cap i poca cosa més. El vaig començar fa molt de temps, i no li dedicat massa temps, imagino que en un futur tampoc ho faré, però ara obligada a traslladar-lo pel tancament del lloc on estava m'ha fet pena perdre'l, tampoc hi ha res important només és un valor sentimental per mi.

Plou

El cel és gris
No para de plorar i sospirar
Els contorns dels pins són verd fosc
Més amunt dels terrats
Des darrera els vidres
M’encisa veure com dolls d’aigua
cauen entre les teules i els esquitxen
amb petites gotes que llisquen
pausadament fins fer un eixam.
No em cal obrir el balcó per sentir
el repiqueig de l’aigua que cau
sobre l’asfalt i les teulades.
sé quan tot acabi el cel
serà més blau que mai,
la fusta més fosca,
del sòl pujarà l’olor a terra mullada,
serà llavors que l’enyorança
serà més intensa
perquè hauré de conformar-me
a guaitar a través dels vidres eixuts,
però ara encara plou.

Ella sempre

Ara que ella està per tot arreu

Em sento defallir

recerco entre els meus recursos,

on hi espero trobar la força,

per envestir-la,

apartar-la.

Ella es l´única que em va reviure,

despertar-me de la letargia,

encara que...

el pensament és volàtil i,

ara només en queda plorar i recordar,

no hi ha més,

plorar i esperar,

que ella quedi assaciada,

que decideixi 

aturar l’escomesa

de la que se’n sap guanyadora.

Ara només espero oblidar

que tots els impulsos

que em fan  pensar

només són temporals

i que els seus orígens inanimats,

perduts per atzar,

tornaran a ser la matèria del principi,

després d’un camí més o menys llarg

on al final, ella, sempiterna, m’esperarà.

És per arreu

Ara  que ella està per tot arreu

Em sento defallir

recerco entre els meus recursos,

on hi espero trobar la força,

per envestir-la,

apartar-la.

Ella es l´única que em fa reviure,

despertar-me de la letargia,

encara que...

el pensament és volàtil i,

ara només en queda plorar i recordar,

no hi ha més,

plorar i esperar,

que ella quedi assaciada,

que decideixi  aturar l’escomesa

de la que se’n sap guanyadora.

Ara només espero oblidar

que tots els impulsos

que em fan  pensar

només són temporals

i que els seus orígens inanimats,

perduts per atzar,

tornaran a ser la matèria del principi,

després d’un camí més o menys llarg

on al final, ella, sempiterna, m’esperarà.

Incertesa

Com puc saber si l’univers és aïllat

Si més  enllà tot continua

I el caos que ens envaeix és d’on diuen

Que no hi ha res.

Puc sentir  com em bull un micro-univers

Que no puc deixar escapar

Que avança incontrolable però que he de contenir

Tot i la pressió que fa.

És tot tan incert,

El desordre m’ha fet presonera

Enfarfegada de paraules

que no puc enllaçar amb cap sentiment,

paraules buides, paraules sostingudes

que no puc ni desitjo alliberar.

És tanta la incertesa,  

No ho  sé si tornaré a veure el roig del capvespre

Entre les branques de la figuera

Ni com el coure de la tarda

Llisca per les parets del meu recull

fins trobar-se  amb el gris

No ho sé si tornaré a veure com les espurnes

Del roure cremant  plouran  cap a una foscor

Que les extingirà.

Potser  mai més els ulls inquisidors del felí

M’esperaran arran de la porta  i no podré

Córrer endins en un intent de complaure’l.

Ara, només sé que soc esclava de la incertesa

I que només soc imperceptible en la confusió

De l’univers infinit

Univers infinit

Com puc saber si l’univers és aïllat
Si més enllà tot continua
I el caos que ens envaeix és d’on diuen
Que no hi ha res.
Puc sentir com em bull un micro-univers
Que no puc deixar escapar
Que avança incontrolable però que he de contenir
Tot i la pressió que fa.
És tot tan incert,
El desordre m’ha fet presonera
Enfarfegada de paraules
que no puc enllaçar amb cap sentiment,
paraules buides, paraules sostingudes
que no puc ni desitjo alliberar.
És tanta la incertesa,
No ho sé si tornaré a veure el roig del capvespre
Entre les branques de la figuera
Ni com el coure de la tarda
Llisca per les parets del meu recull
fins trobar-se amb el gris
No ho sé si tornaré a veure com les espurnes
Del roure cremant plouran cap a una foscor
Que les extingirà.
Potser mai més els ulls inquisidors del felí
M’esperaran arran de la porta i no podré
Córrer endins en un intent de complaure’l.
Ara, només sé que soc esclava de la incertesa
I que només soc imperceptible en la confusió
De l’univers infinit

Camí

Camino entre veus que ja no parlen
entre les nombroses ombres
de les creus que han reeixit
en un paisatge nu
de llums apagades
camino enmig de silenci i més silenci
cap un horitzó sense fi
on m'espera la verdor somiada
i el blau del cel és intens