Adéu amic.
No hi va haver ocasió per a dir-nos-ho.
Tan se-val, potser és millor així.
A tots ens espera una partença,
sempre a destemps,
adéu amic.
I gràcies per totes aquelles hores
que em vas concedir,
tan perduda com anava,
costejant en la foscor del desamor,
sempre em quedarà el record,
un breu sanglot,
immortal en el pensament.
Mentre jo espero,
jugaré a negar la inexistència,
així trobaré un consol a la llunyania.
No vull estendre’m més
no m’agrada massa pensar,
en la fredor obscura i silenciosa
amb la que arriba ella.
Adéu amic,
adéu per sempre!
