Una poesia de Màrius Torres

Jo tenia un llibre de  poesia de Màrius Torres i la meva germana me l'ha perdut (jo no me la crec). He trobat aquest poema seu per la xarxa i m'ha fet plorar. El poso al meu bloc per plorar tantes vegades com vulgui, tantes vegades com el llegeixi.

 

MOLT LLUNY D'AQUÍ

 

Hi ha una ciutat, molt lluny d'aquí, dolça i secreta,
on els anys d'alegria són breus com una nit;
on el sol és feliç, el vent és un poeta,
i la boira és fidel com el meu esperit.

L'Orient hi deixà la seva sang de roses,
la mitja lluna càlida del seu minvant etern
i, enllà d'un gran silenci de persianes closes,
un riu profund que corre per una nit d'hivern.

Als antics carrerons, plens de fervor, arriba
jo no sé de quins segles un gris d'amor i encens;
el so de les campanes hi té l'ànima viva
i el seu batec és lliure com el del cor dels nens.

Allí, més bells encara que els parcs en primavera,
els camps humils i alegres s'obren al capaltard;
en el seu gran repòs l'ànima es fa lleugera
com enmig de la vasta paciència del mar.

Res no crida el meu cor amb més tendresa, ara,
que aqueslls camins fondals de xops i de canyars.
El seu record fa un ròssec de recança al meu pas;
torna a la meva espatlla la mà greu del meu pare.


12 de juny, 1939

[@more@]

Passat

    El passat no em deixa veure el present, que com sempre esdevindrà un passat fragmentat. Hi ha coses que no canvien mai. No puc anar contra natura malgrat a vegades em crec que tinc la meva vida a les meves mans i puc fer amb ella el que vulgui. De fet, no em costa gaire tornar a tocar de peus a terra i adonar-me que tot ha estat un somni, un somni infantil. Que bonic és ser petit i tenir fe en els pares, els amics... Encara que malauradament per tants i tants de fe no n’hi ha, ni n’hagut, ni mai n’hi haurà. Després de tot tinc sort. Per què queixar-me? Si de tant en tant he pogut gaudir de la il·lusió. Cada tardor les fulles canviaran del verd al groc, al vermell, al marró o taronja, i seguiran caient, i seran com volves de colors el dia que faci vent, i faran remolins xiuxejants entre els meu cabells, i jo intentaré esbrinar que em volen dir sense aconseguir-ho. Com sempre el seu missatge serà un secret que potser un dia podré desxifrar. Mentrestant jo seré sorpresa cada tardor per la imatge majestuosa, castanya-carbassa, dels arbres que m’acompanyen en la carretera que sempre em retorna al passat.

[@more@]

Passat

El passat no em deixa veure el present, que com sempre esdevindrà un passat fragmentat. Hi ha coses que no canvien mai. No puc anar contra natura malgrat a vegades em crec que tinc la meva vida a les meves mans i puc fer amb ella el que vulgui. De fet, no em costa gaire tornar a tocar de peus a terra i adonar-me que tot ha estat un somni, un somni infantil. Que bonic és ser petit i tenir fe en els pares, els amics... Encara que malauradament per tants i tants de fe no n’hi ha, ni n’hagut, ni mai n’hi haurà. Desprès de tot tinc sort. Per què queixar-me? Si de tant en tant he pogut gaudir de la il•lusió.
Cada tardor les fulles canviaran del verd al groc, al vermell, al marró o taronja, i seguiran caient, i seran com volves de colors el dia que faci vent, i faran remolins xiuxejants entre els meu cabells, i jo intentaré esbrinar que em volen dir sense aconseguir-ho. Com sempre el seu missatge serà un secret que potser un dia podré desxifrar. Mentrestant jo seré sorpresa cada tardor per la imatge majestuosa, castanya-carbassa, dels arbres que m’acompanyen en la carretera que sempre en retorna al passat.[@more@]