El meu carrer

Al meu carrer abans estava ple de gent que anava i venia, de gent que
hi treballava, de gent que hi vivia, de gent que reia, plorava i lluitava per
viure. D’això fa ja fa temps, ara el meu carrer quasi es buit, a la nit es fosc
i de dia és buit. Ja fa temps que molts
han marxat, alguns perquè han volgut i d’altres perquè no els ha tocat més
remei. Són tantes les imatges que ja no es podran repetir, en Joan el senyor de
la sabateria escombrant la vorera abans d’obrir la botiga, i al vespre una
altra vegada el mateix procés, abans de tancar-la; el Saumell al fons, a la
rebotiga, entre un munt de sabates per reparar, d’això ja fa tants anys; el
Manuel, últimament amb bastó perquè les cames li fallen, i ara ves a saber on es
troba, com un vegetal, per culpa d’una embòlia - Trobo a faltar les seves converses amb to irritat amb els de
la ràdio, que jo sentia pel celobert - ;
el meu pare amb cara de cansat i amb dues bosses de plàstic, una a cada
mà, plenes de verdures, entrant a la escala; el senyor que sempre estava a la
cantonada, com si esperés algú, que ara últimament tampoc ja no el veia mai, també ell ens ha deixat;
Els de la botiga de comestibles que també
estaven pel carrer, la filla sempre festejant amb el primer que passava,
que també, finalment, desprès de morir
l’avi han tancat la botiga i se n’han anat a viure a un altre carrer.

Ara al meu carrer les cases es buiden i cauen a trossos i mi se’m trenca
el cor recordant tots aquells moments, que no sé si eren bons o dolents, tots
aquells moments que aviat, segurament, no recordaré, se’m trenca el cor quan
penso que d’aquí un temps no massa llunyà tampoc serà el meu carrer i que les cases seguiran buidant-se i caient a
trossos, i que quan hi passi, de les persones que hi quedin, no reconeixeré a
ningú.

[@more@]