Esperant el suport

Sense paraules és  la mort que  arriba inesperadament sense avís. Ràbia, temor, desesperació frustració,  tristesa... Per què?  El primer dia que veu la llum un nadó , tan innocent, tan indefens, intentem  imaginar com serà, si serà feliç, si estarà sol, si serà bona persona, mai pensant  que morirà jove, mai pensant que els seu botxí, amb molt poc temps de vida,   haurà sigut capaç d’aprendre les maldats suficients com  tallar-li les ales  quan intentava obrir-se camí en un món  on l’aprenentatge  és l’únic bagatge.  Les expectatives s’han fos, s’han dissipat entre la boira de la violència quotidiana.  Ja mai tornarà a ser el mateix, una ombra més entre les moltes ombres.  Què podem fer? Què podem dir? On hem d’anar a plorar? Qui ens protegirà contra la maldat? Potser les institucions haurien de mostrar més caritat pels que dia donem la cara pel seu mal fer, potser les institucions haurien de mostrar per sensibilitat pels que dia a dia fan  la seva feina el millor que poden i miren d’empassar-se moltes coses  que no els toca.

El camí de l'Abel (En record a l'Abel Martínez Oliva)

Quan seguies el teu camí  trobaves pedres, plantes,

cases on les finestres brillaven en la foscor,

entre  silencis, cridòria, música...

Si reposaves en algun lloc

percebies  el caliu d’una veu,

d’una mirada, d’un petó.

Quan et senties amb força

tornaves al teu camí,

sense vacil·lar,

segur de tu mateix

un dia rere l'altra.

A vegades, en algun racó, hi havia l’amor

que tal  vegada et sorprenia.

D’altres vegades, t’aturaves

per a  veure detingudament el blau del cel,

després de la pluja,

aquell blau tan intens

que et fa pensar que tot és tan bell,

i et fa escoltar una veu d’infant

que et diu sóc feliç, sóc feliç!

Seguir  un dia més,

un camí que havia de ser llarg,

que et sorprenia de tota manera.

Desesperança, esperança.

Bondats, maldats...

Un camí que només era teu

i que el comparties,

mai un camí  curt i tèrbol,

cap  teranyina   l’embolcallaria.

El teu pensament jove et deia que cap desconcert

aturaria el teu llarg camí abans de temps.

Just hauria estat que l’haguessis completat,

com tu volies,

però  la mort sempre espera,

sense pausa,

sempre espera intransigent,

adopta les formes més insospitades,

la mort  t’ha sorprès a mig camí en forma de nen.

 

 

 

 

 

 

Tot fragments

BANC

Ja fa temps que sóc aquí,

abans n'hi ha hagut d'altres.

He vist de tot,

persones que arribaven,

que marxaven.

He suportat el pes de maletes plenes de records,

de carteres buides.

He copsat emocions de tota mena.

A la nit he fruit del silenci,

esquinçat de tant en tant per sons aguts.

De matí ments adormides s'acosten a donar-me el bon dia.

Si hagués estat prop del mar

podria haver vist com el sol treia el cap

entre el massís i l'aigua,

peró m'ha tocat estar aquí

entre ferros i travesses

escoltant els xiscles de les rodes,

el brunzit de l'aire contra les finestres.

He tingut una gran sort.

__________________

PASSEIG

A la nit si vens,

quan tot està el silenci,

et parlaré i et descobriré

cadacún dels secrets

que s'amaguen en la foscor,

res ens destorbarà només,

potser, un xiscle perdut

i alguna que altra correguda.

A la nit, si vens

només seré per tu.

_____________

FLORS

Tants dies com has passat pel nostre davant

i no ens has vist.

Avui, però, res et distreia,

t'hem cridat

amb un murmull

del color d'una tarda d'estiu,

ens has mirat

i t'hem donat allò

que feia tan de temps

que t'oferiem i no veies.

______________

BALCÓ

Si ara els del carrer aixequen el cap,

a travès de mi només s'hi endevina un fragment de taula,

una cadira buida,

cap el tard les clarors vespertines

deixen entreveure un tros de trispol.

Tothom sap que quan encara no estava sola,

ella de cos menut i amb molts anys per recordar

sempre estava al meu costat,

mirant el no parar de la gent,

la foscor dels dies de pluja,

les tardes assoleiades i tranquil.les d'estiu.

D'això en fa temps,

ara a dins tot és quietud,

ningú parla,

ningú pregunta,

al carrer però tot segueix igual.

PALMERA

La llum m'ha fet un doble regal,

m'ha fet visible al món

i ser creadora del meu costat fosc.

El tacte del meu cos aspre,

estirat i prim

es tangible als mancats de clarors.

Si em cal repiqueixo

la marinada suau

amb les meves ales

i dibuixo al cel blau

la música del cor

del qui escolta i no hi sent .

GUITARRA

Durant molt de temps em sentia teva

quan m 'abraçaves i digitaves al meu coll,

eres tan jove!

Jo era la teva joguina

i tu em donaves vida.

EDIFICIS

Hi va haver un temps que tothom volia viure dues vides

i va ser llavors quan vaig sorgir del no res

en els camps erms de botges i ginestes.

AMIC

Penso que millor amic que jo no el podies trobar enlloc.

Sense mi no hauries tingut cap raó per fer llargues passejades

en les tardes silencioses del dissabte,

ni xaforotejar pel carrer buscant novetats.

L'amor que sents per mi no és comparable al que sento jo per tu,

no em queixo, així és millor per tu, és clar,

jo me n'aniré abans,

així doncs, no et caldrà plorar tant

com ho faria jo si fos al contrari,

tot passejant sol en les tardes solitàries del dissabte.

ESCALA

Sóc un passatge entre el dia i la nit,

esglaonada i desigual pels que són de passa feixuga.

Com tantes altres escales he fet de pla inclinat de rialles i xiscles.

Pel meu forat s'han escampat les notes del piano,

crits, plors i paraules.

Anhelaria a ser sempre la mateixa,

però hi ha persones que mai més tornaran

i altres que no trigaran en fer-ho.

M'arribarà la serenor i pot ser em sentiré desolada,

les meves fustes envelliran amb ells

i sé per altres escales que uns peus substituiran uns altres peus

i llavors jo seré una altra escala.

TRONC

Hi ha àlbers que viuen amb l'emprenta que deixen els noms.

OMBRA

Sóc una ombra,

no sóc res.

La llum reflectida em dona forma

i em dilueixo en la foscor.

ARBRE SEC

La mort em va arribar abans del que jo pensava,

els meus germans mostren totes les estacions d'una llarga passejada

i jo tan sols un hivern etern.

Podies?

Podies esperar un dia , dos...,

que la pluja amarés el terra gris,

entreveure entre les gotes que impregnaven els vidres

les corredisses de la gent amb les cares mullades,

deixar de ser un nen temorós i

esperar veure arribar

entre l’aire enterbolit per la pluja

la calidesa ingènua perpetua.

Podies haver esperat un dia, dos...

potser l’endemà podia haver estat diferent,

l’endemà podia haver estat l’esperança.

De ser així, podries haver crescut,

deixar enrere el nen poruc i

esperar que el sol sortís entre la fosca blavor horitzontal,

i el miracle es podia haver produït.

Paraules d'octubre

M'ho puc imaginar

Una tarda càlida d'octubre

La remor cadén de les onades

En el seu anar i venir

La sorra brilla com l'or vell

Sota l'escuma blanca

Tu nedes deixes que la mar

Se t'emporti endins,

L'aigua t'acarona,

Et retorna a l'origen de la teva essència.

Desitges ofegar el teu neguit

A la llunyania la cridòria de la canalla

Perversament agradable,

juguen a prop del silenci

Tu ets a prop de la línia que vols creuar

L'aigua fa ondulacions

Et balenceja,

Et dóna pau,

Els sons,

Les veus s'apaguen

S'allunyen,

Et sents viu.

És una tarda d'octubre

Ets sents abraonat

Per la calidesa del sol,

Mires el cel blau,

T'adorms a la mar

Que se t'emporta en un balanceig

Eternament maternal.