Soledat

Tinc un amic que està molt lluny en l’espai,

Molt a prop en la ment , a frec en el cor.

Quan li parlo ell em respon amb silenci,

M’escolta en la muda quietud de la nit,

I si ploro m’eixuga les llàgrimes condescendent,

Amb la seva inexistència.

L’estimo i ell m’envolta amb una abraçada incorpòria.

Altres vegades, quan canto, fa remolins d’aire entre els pins,

Llavors paro l’orella i escolto el que em diu.

El seu mutisme és tant entenedor!

Només espero el moment posseir la seva parla,

Inarticulada , inexpressiva.

Quan callo, és tant amic que encara calla més,

Ens fonem en un silenci indissoluble.

Aquest amic el venero, i quan mori tal vegada

Podré notar el pessigolleig dels seus llavis,

El seu xiuxiueig,

les seves mans entrellaçades entre les meves,

Aleshores, tal vegada, haurà valgut la pena tanta soledat.

[@more@]