Aquest cap de setmana he tingut una noticia desagradable. La meva
germana ha trucat per telèfon, i desprès de fer les salutacions corresponents
m’ha preguntat : “Te’n recordes de l’Aitor - com d’Aitors no en conec gaires de
seguida he deduït que era el nen que anava a col·legi amb el meu nebot -?”, “Es mort, només obrir el diari local he vist
la seva esquela.”
La última imatge que en tinc de l’Aitor amb és la d’un nen de potser
set o vuit anys, ara, probablement, si m’hagués creuat amb ell no l’hauria reconegut. Ara que ja tenia
vint-i-un anys, els mateixos que el meu nebot.
M’ha impressionat. No sé que li ha passat. De seguida m’ha vingut
present la seva mare, només tenia aquest fill, vaja no sé si posteriorment va
tenir més fills, se’n va anar a viure a fora, encara que no ho crec, no fa
massa la meva mare va coincidir amb ella i imagino que li ho hauria comentat.
La mare de l’Aitor de joveneta treballava a una botiga del meu carrer,
així que durant temps la vaig veure
sovint. Era una persona que coneixia de
vista, res més. Crec recordar que va
tenir un accident de tràfic i li van quedar algunes seqüeles. Ara les ferides
seran més doloroses, ha perdut un fill.
M’afecta pensar com a mare que era un fill que només tenia vint-i-un
anys, que el més normal és que els pares marxem abans, i que així podem seguir
veient-los créixer, fer-se grans, madurs..., que quan morim ja hem viscut tot
el que calia viure dels fills.
Com a mare que ha perdut un fill jove, que deu se aixecar-se cada dia i
veure que no hi és? Saber que aquells
moments i situacions que tota mare vol
pels fills ja mai podran ser, amb tota certesa.
De l’Aitor recordo que en una celebració d’aniversari, la seva mare
havia convidat uns quants nens de la seva classe. La experiència es veu que no va ser gaire bona, una mica més
li desmunten la casa i es veu que un dels nens va decidir penjar-se del llum en
“plan” Tarzan, cosa que va provocar el determini de la mare de no celebrar més
festes. La situació en certa manera no deixa de ser còmica, encara que s’entén
clarament l’enfado de la mare.
Tot això ha passat, com tot, només puc desitjar agraïment a l’Aitor per
formar part, d’alguna manera, del meu record, del record de persones que
estimo. No puc desitjar-li res a ell, perquè no crec en el més enllà, només
crec que és una il·lusió en la qual uns hi creuen fermament i a altres ens
agradaria que fos, per així poder retrobar-nos amb els que ja fa temps van marxar i trobem tant a faltar.
Adéu Aitor!
[@more@]
