21 gener 2020
Un altra cop,
el carrer més trist encara.
No hi sent,
és sord,
més que mai.
No hi veu,
ningú observa.
És mut,
ningú hi parla.
Ara més que mai
no hi passaré,
tot plegat per passar de llarg,
per davant una porta
matxucada i rebregada
que no puc traspassar.
No vull veure més
l'entrada apedaçada
que no tanca gairebé res
només records trencats,
abandonats com joguines velles.
El temps imparable
no em permet deturar-lo
m'arrossega com en un pendent
negat d'aigua de tempesta
sense treva
sense deixar-me sanglotar
per la part de mi que va quedat
presonera darrera la porta segellada.
