Ara ja no hi ets.
Si m’haguessin esqueixat el braç
no sentiria tant de dolor
com el que em fa la teva absència.
Quan plori, on trobaré consol?
si el recer que em confortava,
s’esbocinat en un fotimer
de fragments punyents.
Tant de bo pogués retrobar-te,
evidenciar en els teus ulls la veritat.
Llavors cada estella que em burxa
esdevindria en una espurna de joia.
Ara que ja no hi ets,
ja ningú percep el traç d’un somriure
ardent a la meva fesomia,
només hi veuen la mediocritat d’un ésser
sense la màgia de l’amor.
[@more@]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada