Rebuig

Què penso?
No, no penso,
Sento que una paraula...
La “unitat” em produeix rebuig,
Una idea que hauria de ser
Un hort de llibertat
Ha esdevingut
Un botjar d’opressió
En nom de la unitat
Tu disposes,
I jo que estic unida a tu
Obeeixo amb els ulls clucs,
Em sotmeto als teus designis.
Des dels centre del món
Tot ho observes,
Preferentment a mi,
I amb veu condescendent
Em dius les paraules màgiques...
“Hem d’estar units”
I jo sento,
Sento que mai més
Podré estar unida a tu.

L'últim adeu

Ara estic sol,
algú al meu costat crida,
vol espantar la soledat.
Ella m'espera,
noto la seva presència,
estic sol perquè ella,
que sempre espera
en qualsevol racó,
ho ha decidit.
Sé que, de tant en tant,
plorareu per aquell moment
que mai va arribar,
on el tacte calent
de les vostres mans
em deien l'últim adéu.

Coses velles

Coses velles que cal llençar
i que abans de desprendre-me'n
em fan memòria
de quan vam coexistir.
Objectes vells que són
quelcom més que una deixalla,
són fòtils que et fan desaparèixer
una mica més
entre els records.
Ara, els obro la porta a l'oblit,
conscient que d'altres vindran al darrera
per a viure aquest interminable procés
de nostàlgia per l'amor bell
jove, lluminós i que em feia brillar,
de quan tota proximitat a la meta
era llunyana
perquè l'únic que importava
era l'ara, l'aquí i el jo.
Temps hi hagut per endevinar
que els sentiment es manifesten
sovint en coses insignificants
que tenen el poder de traslladar-me
més enllà del present,
fer-me vibrar un altre cop
i viure el miratge
de la immortalitat que alena
en tot el que m'envolta.