Lluny

Cada dia et veig més lluny

És la teva mirada gris

Que es perd en una carretera

Amagada per la blancor

De la neu freda

Només espero que el destí

Sigui el millor dels camins

Per no avançar sense fi.

 

Avui vull que surti el sol

Que la ratlla de Sant Martí

Et porti fins allà on vols,

Ves on el somnis tenen ales.

 

 

Ara tot queda molt lluny

Com si res hagués passat

He de renunciar a tot

I veure’t tal com ets .

Quantes cares oblidades,

hi ha tants noms per nomenar

Els records estan amagats

Com pols fina en llocs secrets.

 

Avui vull que surti el sol

Que la ratlla de Sant Martí

Et porti fins allà on vols,

Ves on el somnis tenen ales.

 

De res serveix voler

el que ja  has tingut

el temps ens condemna

a que tot sigui únic,

els records de felicitat

són la cara del dolor

una llança perversa

de tot el que hem viscut

 

Ara vull que el sol surti

Que et guiï l’arc de Sant Martí

Fins on  el camí despinta

I els somnis convergeixen

 

 

Sant Jordi 2020

 

 

Una rosa et vull donar

Que avui és Sant Jordi

Un llibre et vull regalar

Per trencar el teu silenci

I omplir amb paraules

Tanta melangia

Una rosa et donaré

Que amb la seva olor

Amoroseixi el teu endins             

Un llibre et regalaré

Per a que visquis

moltes vides dins el teu retir

una rosa i un llibre us regalo

que avui és Sant Jordi

 

 

 

Plou

El cel és gris
No para de plorar i sospirar
Els contorns dels pins són verd fosc
Més amunt dels terrats
Des darrera els vidres
M’encisa veure com dolls d’aigua
cauen entre les teules i els esquitxen
amb petites gotes que llisquen
pausadament fins fer un eixam.
No em cal obrir el balcó per sentir
el repiqueig de l’aigua que cau
sobre l’asfalt i les teulades.
sé quan tot acabi el cel
serà més blau que mai,
la fusta més fosca,
del sòl pujarà l’olor a terra mullada,
serà llavors que l’enyorança
serà més intensa
perquè hauré de conformar-me
a guaitar a través dels vidres eixuts,
però ara encara plou.

És per arreu

Ara  que ella està per tot arreu

Em sento defallir

recerco entre els meus recursos,

on hi espero trobar la força,

per envestir-la,

apartar-la.

Ella es l´única que em fa reviure,

despertar-me de la letargia,

encara que...

el pensament és volàtil i,

ara només en queda plorar i recordar,

no hi ha més,

plorar i esperar,

que ella quedi assaciada,

que decideixi  aturar l’escomesa

de la que se’n sap guanyadora.

Ara només espero oblidar

que tots els impulsos

que em fan  pensar

només són temporals

i que els seus orígens inanimats,

perduts per atzar,

tornaran a ser la matèria del principi,

després d’un camí més o menys llarg

on al final, ella, sempiterna, m’esperarà.

Ara

---

M'entristeix sentir el plor del la guitarra

ara que sé que les teus dits

mai sentiran el frec de les cordes,

un regal pel cor

un goig  per l'ànima,

sé, ara, que la calma de les notes

no giraran al teu voltant.

Només el silenci, terrible,

les cordes lànguides immerses

immòbils en l'aire estàtic.

Ara que la teva guitarra no parla,

sento el buit que no percebia abans

quan encara, d'alguna manera,

les vibracions m’arribaven preses en el temps.

Ara que t'has alliberat de la vida,

que ja no ets matèria,

la fusta no vibra,

el cos de la teva guitarra no ressona

i el seu forat fosc calla,

però qui sap,

i m’agradaria,

sia on sia

 ella,

que algun dia pugui tornar a frasejar

tot allò que va quedar mig dit o per fer

així, l'angoixa de pensar

que queda menys de mi

s'haurà aturat.