Ella sempre

Ara que ella està per tot arreu

Em sento defallir

recerco entre els meus recursos,

on hi espero trobar la força,

per envestir-la,

apartar-la.

Ella es l´única que em va reviure,

despertar-me de la letargia,

encara que...

el pensament és volàtil i,

ara només en queda plorar i recordar,

no hi ha més,

plorar i esperar,

que ella quedi assaciada,

que decideixi 

aturar l’escomesa

de la que se’n sap guanyadora.

Ara només espero oblidar

que tots els impulsos

que em fan  pensar

només són temporals

i que els seus orígens inanimats,

perduts per atzar,

tornaran a ser la matèria del principi,

després d’un camí més o menys llarg

on al final, ella, sempiterna, m’esperarà.

Univers infinit

Com puc saber si l’univers és aïllat
Si més enllà tot continua
I el caos que ens envaeix és d’on diuen
Que no hi ha res.
Puc sentir com em bull un micro-univers
Que no puc deixar escapar
Que avança incontrolable però que he de contenir
Tot i la pressió que fa.
És tot tan incert,
El desordre m’ha fet presonera
Enfarfegada de paraules
que no puc enllaçar amb cap sentiment,
paraules buides, paraules sostingudes
que no puc ni desitjo alliberar.
És tanta la incertesa,
No ho sé si tornaré a veure el roig del capvespre
Entre les branques de la figuera
Ni com el coure de la tarda
Llisca per les parets del meu recull
fins trobar-se amb el gris
No ho sé si tornaré a veure com les espurnes
Del roure cremant plouran cap a una foscor
Que les extingirà.
Potser mai més els ulls inquisidors del felí
M’esperaran arran de la porta i no podré
Córrer endins en un intent de complaure’l.
Ara, només sé que soc esclava de la incertesa
I que només soc imperceptible en la confusió
De l’univers infinit

Camí

Camino entre veus que ja no parlen
entre les nombroses ombres
de les creus que han reeixit
en un paisatge nu
de llums apagades
camino enmig de silenci i més silenci
cap un horitzó sense fi
on m'espera la verdor somiada
i el blau del cel és intens

Rebuig

Què penso?
No, no penso,
Sento que una paraula...
La “unitat” em produeix rebuig,
Una idea que hauria de ser
Un hort de llibertat
Ha esdevingut
Un botjar d’opressió
En nom de la unitat
Tu disposes,
I jo que estic unida a tu
Obeeixo amb els ulls clucs,
Em sotmeto als teus designis.
Des dels centre del món
Tot ho observes,
Preferentment a mi,
I amb veu condescendent
Em dius les paraules màgiques...
“Hem d’estar units”
I jo sento,
Sento que mai més
Podré estar unida a tu.

L'últim adeu

Ara estic sol,
algú al meu costat crida,
vol espantar la soledat.
Ella m'espera,
noto la seva presència,
estic sol perquè ella,
que sempre espera
en qualsevol racó,
ho ha decidit.
Sé que, de tant en tant,
plorareu per aquell moment
que mai va arribar,
on el tacte calent
de les vostres mans
em deien l'últim adéu.

Coses velles

Coses velles que cal llençar
i que abans de desprendre-me'n
em fan memòria
de quan vam coexistir.
Objectes vells que són
quelcom més que una deixalla,
són fòtils que et fan desaparèixer
una mica més
entre els records.
Ara, els obro la porta a l'oblit,
conscient que d'altres vindran al darrera
per a viure aquest interminable procés
de nostàlgia per l'amor bell
jove, lluminós i que em feia brillar,
de quan tota proximitat a la meta
era llunyana
perquè l'únic que importava
era l'ara, l'aquí i el jo.
Temps hi hagut per endevinar
que els sentiment es manifesten
sovint en coses insignificants
que tenen el poder de traslladar-me
més enllà del present,
fer-me vibrar un altre cop
i viure el miratge
de la immortalitat que alena
en tot el que m'envolta.

Darrera la porta

21 gener 2020

Un altra cop,

el carrer més trist encara.

No hi sent,

és sord,

més que mai.

No hi veu,

ningú observa.

És mut,

ningú hi parla.

Ara més que mai

no hi passaré,

tot plegat per passar de llarg,

per davant una porta

matxucada i rebregada

que no puc traspassar.

No vull veure més

l'entrada apedaçada

que no tanca gairebé res

només records trencats,

abandonats com joguines velles.

El temps imparable

no em permet deturar-lo

m'arrossega com en un pendent

negat d'aigua de tempesta

sense treva

sense deixar-me sanglotar

per la part de mi que va quedat

presonera darrera la porta segellada.

La vida no val res

T'adones que la vida no val res.
allò que creies més valuós
desapareix, queda reduït a zero,
i per què?
l'egoïsme infaust ho decideix.
Podries haver arribat a vella,
abans però, ser una bona mare,
una àvia carinyosa i permissiva,
però no podrà ser,
la teva vida no val res.
allí on hi havia l'amor de la mare
hi has trobat la seva traïció,
sí, d'ella, la teva sang.
La teva vida no val res
Ara dorms, segur que somies,
el teu son , però,
és l'avantsala de la mort.
Potser t'ha fet l'últim petó,
gèlid, sense remordiment,
el darrer frec de pell
amb gust de mort.
Havies de fer front als perills
de la vida defora
i no has pogut vèncer
el camí planer a dins la llar,
has embarrancat, però,
amb el més depravat dels esculls,
el fillicidi d'una mare
només perquè, per a ella
la teva vida no val res.

Pauraules que s'escapen

Les paraules s'escapen
un dia rera l'altre.
Les vull atrapar
entre les sinuositats de la matèria gris,
però, només s'hi perden
i mai les torno a trobar.
A cops les faig presoneres
sobre el blanc quadriculat,
amb ratlles, llis, tant-se-val
i puc tornar a sentir-les
amb emocio, amb tristesa,
amb nostalgia,
em sorprenc,
perquè tot és tan efímer
i sé que elles mai han estat meves.
Com en són de fugisseres
solament esperaven
juganeres, breus, provocadores.
Tot ho han expressat per atzar,
igual que la vida,
un somni que desapareix
quan l'alè és deté.

Habitat

Ara que te'm desdonat
ja no podré pujar fins dalt
veure sol de l'est
i el campanar a ponent.
A vegades penso que vindré
a fer nit
perquè a dins encara em perdura
un sentiment de pertinença.
L 'angoixa em puja com una glopada
quan penso que ella t'ha deixat
sense saber-ho
sense dir-te adeu.
Vaig suar i plorar
quan anava apoderant-me
de cada cosa que preservaves,
algunes d'insignificants
em feien memòria
d'instants de cada període.
Ara t'evito
i recorro altres carrers
mai de nit,
la foscor m'inquieta encara més
si faig present que ja no ets la meva salvaguarda.

La mort de Leonard

Et vaig descubrir
quan tu cantaves
i jo no escoltava res
tret d'una tristesa encastada
només sentia la claror dels llums
el soroll de les copes
el murmuri de veus.
Tu cantaves
i jo no escoltava
no parlava
ningu sentia com cridava.
No sabria dir com va ser
però, me'n vaig adonar
que eres la meva veu
i que expressaves el que sentia.
No et conèxia de res
i em parlaves
sabies com em sentia.
Des de llavors
vas ser el meu amic
que em parlava
que em feia plorar
que em feia riure.
Quan vas morir
vaig plorar molt
vaig plorar com mai
per algú desconegut
algú que ni sabia que jo existís.
Vaig plorar durant hores
a les fosques
entre les parets mudes.
Mai podria veure't
de cap altra forma que no fos
com la que t'havia vist sempre
com la meva veu
com aquell que s'expressava per mi
i vaig saber que des de llavors
la teva imatge i la teva veu
seguirien inmutables.

Records

Et tinc a la memòria
en cadascuna de les foscors incipients
que de forma inequívoca
en parlen de la teva existència
tot i malgrat que el record es fa fonedís i imprecís
puc discernir, entre cendres,
la teva ànima.
No em cal la teva cara
ni els teus ulls
ni els detalls del teu cos
no, no em cal
perquè viure ens porta a tots
de forma inevitable
a ser esperits que caminem
seguint un camí previst
que conduiex fins allà
on les ombres desapareixen i
ens hem de trobar.

El meu poble.

El meu poble és plé de cases buides
que cauen a trossos.
És plé de carrers silenciosos
on les finestres estan tancades
o no tenen vidres,
i de dins no hi surt cap veu,
ni cap rialla,
només una foscor humida i trista.
Tot passant pels seu carrers
em sento presa per la desoladora quietud
i en venen al cap preguntes,
què ha fet malament el meu antic poble,
per què ningú l'estima,
per què tothom l'ha abandonat i
l'ha deixat envellir,
per què tants carrers buits i plens de cases decrèpites,
per què la seva soledat m'emfarfega
d'una melangia que m'oprimeix.

elmeupoble#soledat

Els cels de la Pilar

Per Instagram coneixes persones
anònimes, que mai veuràs físicament, coneixes llocs que mai hauries somiat de
la seva existència i on mai i estaràs, de  tu Pilar 
no en sabia gaire res, però, alguna cosa sí, t’agradava mirar cap el
cel, ben ple de núvols, cap el tard, mentre el sol s’amagava per darrera  els arbres, amb l’ombra de la punta d’un xiprer
en primer pla, completant la imatge, i al matí, moments abans que el sol  sortís per darrera la cúpula de vidre et
preguntaves si els núvols li ho deixarien fer. Anhelaves, com molts altres, una
Catalunya lliure, defenies que les dones s’alliberessin de la violència
masclista, demanaves justícia per tots aquells que han estat silenciats injustament.
Et feia feliç ensenyar la taula que compatiries en una festa. En la intimitat
hi havia una persona amb Síndrome de Down, sense la qual la teva  vida no tenia raó de ser. Tot això que sé de
tu ho has volgut compartir, has estat una més a l’Instagram amb coses per dir,
però per uns quants seràs l’única empordanesa que parlava a través del cel. He
aprofitat per tornar a mirar els teus cels, perquè ja no n’hi haurà de nous,
ara l’últim cel ha estat per a saber que ja no hi eres, i per sempre  al meu Instagram  hi quedarà un buit, el buit dels cels de l’Empordà,  del cels 
de la Pilar @Empordanesa07

Dijous 21 de març 2019

No, no és el buit el que queda,

Sinó racons plens d’enyorança,

De sons muts, de visions cegues

D’esperes sense retrobada

De plors sense consol

De crits que no se senten

De carícies que no es fan.

No, no és el buit el que queda

Sinó un batibull de sentiments

De rialles que quedaran per fer

De paraules que no es diran

De dol no compartit

De tantes coses que no es faran

No, no és el buit que ha quedat

Sinó un gran espai ple de tristesa

Divendres 15 març 2019

Veig arribar el tren a tota velocitat

Tanco els ulls i inspiro fort

Temo que quan em passi pel costat

Em farà volar ben lluny.

M’arrapo a la farola,

El pànic em fa tremolar,

Però en acabar de passar

M’adono que no m’he mogut de lloc,

Només em volen els cabells,

L’escalfor del sol m’amara de nou,

Mentre s’allunya l’ombra ventosa

I el tren es perd fins ser un punt

Enmig dues línies paral·leles

Sé

Sé que mai em parlaràs del temps
Sé que no et trobaré d'imprevist
Sé que no em diràs cap mot inèdit
Sé que no ensinistraràs els meus dits
Sé que no m'esperaràs
Sé que no serem els que erem
Sé qui és cadascú de vosaltres
Sé on us puc trobar
Sé que només recordant

Lliures, valents, com l'aigua

C                                             Em

Diuen que tot
passa per alguna raó

                 F                                  C

La llibertat
és com l'aire que fuig de l'escalfor

G7                      F           C                      G7

Ara és el
moment, no cal esperar demà

C                       F                          

Lliures, a
les valls s'escampa  groc

C                           G7                         

Lliures, els
carrers s'omplen de llum

C                           Em       

Lliures, els
coloms volen molt lluny

C

Lliures

Som un poble
que camina ferm a la llibertat

La  presó és una ombra que la claror esvaïrà

Prou de
somiar, el camí a fer és llarg

Tan
valents,  camps i pobles heu defensat

Tan valents,  orgull ens heu deixat

Tan valents, la vostra lluita perviurà

Tan valents.

Mai la
tempesta ens farà desistir

Serem com el
pi fort que creix entre el rocam

Ara és l'hora
de ser un mur

Com l'aigua
que s'escapa i no s'atura

Com l'aigua
que s'emboira fins el núvol

Com l'aigua
que en tot moment hi és

Com l'aigua

11 de gener del 1984

Pas a pas, molt a poc a poc

he seguit el mateix camí d’aquell dia de novembre.

Tot era igual però massa diferent per a mi.

Què llarg era el trajecte!

L’estrany silenci  que recorre els carrers

 i penetra dins les cases

m’ha deixat un buit,

que a cops es revolta

i vol sortir com un vòmit.

I què llarg era el camí!

Els teus ulls han quedat anònims al meu record,

Com si cada vegada que els veiés s’interposés

Una prima boira entre els teus i els meus.

Si baixo la vista veig els teus peus,

Al costat els meus  enganyen les llambordes...

Clac! Clac!

I el teu rostre immens m’enganya a mi.

Fins quan perdurarà el teu record?

I torno a dir: “ Tu, sempre,

Com una ombra omnímoda”

Silenci

No ploris,
No pensis.
No cridis.
Ningú t'espera.
Només un llarg silenci.