Missatge a un col·lega

Aquesta va dirigida a un company de misèries, perquè la seva por és la meva por, i el seu dolor també és el meu.

 

Quan la vida se’ns fa gebre,

quan només ens resignem

en observar les busques del rellotge,

i deixem que el temps ens confini

dalt d’una cúpula de glaç,

a la ment fondeja una pregunta rera l’altra:

qui sóc? què vull? on vaig...?

Preguntes sense resposta,

no n’hi ha, només un traçat boirós.

Quan els records ens capturen

I ens abraçen a un passat caduc,

un pensament ens envaeix

i ens diu que el millor ja és passat,

què ens cal esperar? un presagi?

el destí?

Què generós seria saber que cal fer!

Però no, la vida ens fa la traveta,

un cop rera l’altra,

ens argolla amb les quimeres quotidianes,

ens fa malalts del cos, de l’ànima...

Llavors, què ens cal fer?

Llançar una moneda a l’aire i decidir a cara o creu?

Tant de bo, a dins alguna ens obliga,

I la glaçada ho encercla en un cau inassequible,

doncs què fer? doncs què fer...?

Què fàcil seria buscar en un llibre i trobar-hi el camí.

Però no, vida ens subordina, ens força a ser,

a decidir, a triar...

No hi ha cara o creu, som segons fem,

i la vida, amic, la vida és la que ens fa patir!

[@more@]