coses de la vida

He conegut per internet, d’una manera casual una persona que
suposadament té la mateixa malaltia que jo, dic suposadament perquè encara no
m’ha quedat clar quina malaltia tinc, tinc molts dubtes, espero que abans d’un
mes n’estigui segura del que tinc. Viu molt a prop d’on visc jo, en un poble a prop
del meu. M’ha deixat commoguda i consternada, m’ha explicat alguns detalls de
la dieta que segueix i tota la medicació que es pren , m’ha dit quant pesa (em
costa de creure). El que més m’ha copsat és la seva resignació, és increïble!
No m’hi veig jo arribant a un estat com el seu, no vull conformar-me davant cap
malaltia, encara que m’hi vagi la vida. Potser parlo per parlar, perquè si et
toc et toca, i no hi ha volta de full, però del que dic ara n’estic fermament
convençuda, ara que em veig les orelles, ara que he tirat pel dret i m’he posat
a prendre la medicació que m’ha semblat que a mi en convenia, passant olímpicament dels metges, perquè amb
el collons de les llistes d’espera mai els tens quan el necessites, perquè veus
que la teva mort està a prop, que la
teva vida se’n va per la tassa del wàter.

El millor és que de moment m’està sortint bé la jugada, dic de moment
perquè encara he de deixar de passar els dies per assegurar-me que tot va bé.
Fins i tot estic contenta perquè em
trobo bé. Potser no durarà gaire la meva alegria, potser d’aquí una setmana
seré la mateixa merda de la setmana passada, qui ho sap això? Ara visc el
present i això em sembla bé (difícilment sóc de bon conformar). Fins i tot em
sembla bé aquesta collonada dels blogs. No sé perquè hi escrivim els que ho
fem, per què algú ens llegeixi? o per què ens agrada llegir el nostre
pensament? O per què tenim ganes de
parlar i estem tant sols que no sabem amb qui fer-ho? O per què algun dia quan ho rellegim descobrim
que no ens podem reconèixer? De fet a qui li pot importar el que passi pel meu
cap o el cap dels altres si no ens beneficia d’una forma directa ( o
indirecta).

Jo de joveneta escrivia un diari – encara està amagat per algun racó de
casa de ma mare -, a vegades l’havia
tornat a llegir i em semblava increïble alguna les coses que hi deia, no
semblava jo, fins i tot penso que no les vaig dir jo. Em queda tot tant lluny,
com més gran menys salut i la vida comença a girar entorn això, i aquells
sentiments de jovenalla tant bonics et queden vedats.

He d’anar a dinar, tinc feina per fer ja seguiré amb aquest rotllo en
un altra moment

[@more@]