Univers infinit

Com puc saber si l’univers és aïllat
Si més enllà tot continua
I el caos que ens envaeix és d’on diuen
Que no hi ha res.
Puc sentir com em bull un micro-univers
Que no puc deixar escapar
Que avança incontrolable però que he de contenir
Tot i la pressió que fa.
És tot tan incert,
El desordre m’ha fet presonera
Enfarfegada de paraules
que no puc enllaçar amb cap sentiment,
paraules buides, paraules sostingudes
que no puc ni desitjo alliberar.
És tanta la incertesa,
No ho sé si tornaré a veure el roig del capvespre
Entre les branques de la figuera
Ni com el coure de la tarda
Llisca per les parets del meu recull
fins trobar-se amb el gris
No ho sé si tornaré a veure com les espurnes
Del roure cremant plouran cap a una foscor
Que les extingirà.
Potser mai més els ulls inquisidors del felí
M’esperaran arran de la porta i no podré
Córrer endins en un intent de complaure’l.
Ara, només sé que soc esclava de la incertesa
I que només soc imperceptible en la confusió
De l’univers infinit