Ara que ella està per tot arreu
Em sento defallir
recerco entre els meus recursos,
on hi espero trobar la força,
per envestir-la,
apartar-la.
Ella es l´única que em va reviure,
despertar-me de la letargia,
encara que...
el pensament és volàtil i,
ara només en queda plorar i recordar,
no hi ha més,
plorar i esperar,
que ella quedi assaciada,
que decideixi
aturar l’escomesa
de la que se’n sap guanyadora.
Ara només espero oblidar
que tots els impulsos
que em fan pensar
només són temporals
i que els seus orígens inanimats,
perduts per atzar,
tornaran a ser la matèria del principi,
després d’un camí més o menys llarg
on al final, ella, sempiterna, m’esperarà.
ei
ResponElimina