No, no és el buit el que queda,
Sinó racons plens d’enyorança,
De sons muts, de visions cegues
D’esperes sense retrobada
De plors sense consol
De crits que no se senten
De carícies que no es fan.
No, no és el buit el que queda
Sinó un batibull de sentiments
De rialles que quedaran per fer
De paraules que no es diran
De dol no compartit
De tantes coses que no es faran
No, no és el buit que ha quedat
Sinó un gran espai ple de tristesa
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada