S’obre la porta a antigues tenebres.
La lluna traspua en algun racó amagat.
La mateixa quimera de sempre
no em deixa veure-hi clar.
Les hores passen i traspassen,
a vegades lentes, d’altres ràpides.
Jo sóc la mateixa, però no ho sóc,
perquè el vestit és el que importa.
Sóc tendra als teus desigs,
sóc el vi, sóc el pa,
la roba que fas servir,
sóc el que vulguis que sigui.
[@more@]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada