Els Reis Mags

Encara és molt aviat per pensar
amb els Reis Mags de l’Orient. Però tot
d’una m’han vingut al cap. Per què...? molt senzill, la meva filla petita s’està mirant Harrry
Potter, quan en un determinat moment, el
tiet dolentot d’en Harry diu que la màgia
no existeix, a la qual cosa la meva
filla contesta: “Si que existeix, sinó com s’explica la màgia dels Reis Mags?”.

La meva filla petita va fer vuit
anys al març, potser a aquesta edat la majoria de nens i nenes tenen molt clar
que els Reis Mags no existeixen però les meves filles hi creuen amb una fe
cega. La gran, que té deu anys, per
sorprenent que sembli, encara s’ho creu.

Aquest Nadal vàrem provar de dir
li ho, que tot era mentida, malgrat que
aquesta afirmació ja l’havia sentit
repetides vegades entre els companys de l’escola, va refusar, amb els ulls
plens de llàgrimes, la nostra confessió.
Jo no podia parar de riure, amb els ulls plens de llàgrimes per l’emoció. Al
cap i a la fi les olles se semblen a les cassoles, si no del mig de les vores, quan
jo era petita em va passar exactament el mateix, imagino com tants altres nens
i nenes. Ho recordo com un dels grans tràngols de la meva vida, es clar que n’hi
hagut d’altres molt més grans, però ara
intento enfocar-ho des del punt de vista d’un nen o nena. Les meves filles mig
any abans que arribin els Reis ja es posen pesades pensant en els regals,
sovint penso que el que els fa més il·lusió en si no és el regal, si no el fet
que aquest regals els porten uns homes misteriosos i màgics que no es deixen
veure quan els deixen, i que estan a
tots els pobles simultàniament, cosa que és inexplicable des del seu punt de
vista.

Hi ha nens i nenes , em sembla a mi, que els fa una certa alegria
descobrir l’engany dels Reis , se senten com si haguessin atrapat als pares in
fraganti amb una mentida,
llavors, es clar, els falta temps per anar-ho a xerrar als altres. No és el cas
de les meves filles

Repetides vegades em pregunto de què serveix aquest engany, per què
donem una il·lusió que desprès prenem
sense cap classe de contemplació. La resposta que moltes vegades trobo a
aquesta pregunta és que els adults som uns egoistes, la única intenció en l’engany,
no és pensant amb els petits, si no em nosaltres mateixos, volem tornar a viure la nostra il·lusió a través
de la seva il·lusió, i desprès... el
desengany.

Pensar que la meva filla gran es resisteix a deixar de creure amb els
reis, i que dintre d’un parell d’anys estarà a
la pubertat i que dintre d’un parell d’anys més serà una adolescent i..., tot això suposa deixar enrera la innocència
d’un infant, la ingenuïtat amb que es
creuen tot el que els diu. I de nou perdre de vista quan jo era xiqueta, deixaré
de veurem a través de les meves filles, perdre de vista aquells grans moments
que van suposar ser petita. Això penso
que deu passar-li a molta gent, sempre i quan s’hagi tingut una infantesa feliç.

[@more@]l