Escriure perquè si

Parlar no és
escriure. A mi sempre em diuen: “Es que
hablas muy de prisa, y no te entiendo”. Ho diuen per
dir, perquè el que els explico no els interessa per a res, per el pur plaer de
dir quelcom, no poden estar callats, és
demanar l’impossible. Bé, com sempre me’n vaig del tema, és inevitable, ara ja
no sé ben bé que volia dir. Escriure no és parlar ( això és una obvietat!),
escriure a mi em costa un ou, primer
escric, desprès he de passar el corrector, perquè una va acabar el COU amb el
castellà (español) aprovat per caritat, per culpa de les faltes, sí, sí, el
castellà perquè la única llengua que
vaig fer escrita a l’escola va ser francès i castellà, de parlar-les poc, això
també cal dir-ho. En canvi el català el parlo tant com vull ( ha, ha.... quin fart
de riure!). Bé, com deia
escriure no és el mateix que parlar o... potser ho he dit a l’inrevés,
és igual, suposo que és equivalent. Quan parlo sembla que tot està ben dit , el
subjecte està al seu lloc, també el verb i els complements, però quan escric,
renoi!, que si aquesta frase ara no s’entén, que ara no sé si va amb b alta o
amb v, que si aquesta paraula no és prou
catalana... “venga” agafa el diccionari
i comprova-ho (sort d’internet que té de tot), vaja que per escriure quatre
ratlles m’estic un futimer de temps. I jo sóc tant xula que quan em diuen: “És que no se com escriure-ho”, tinc la
barra de dir-los, doncs escriu-ho igual com
m’ho expliques a mi. Per què em prenc la molèstia de fer quelcom que em
costa tant? deu ser pur masoquisme o sentit de l’obligació? Potse per no quedar-me
rovellada. En realitat sóc com els meus alumnes, no sóc capaç de llegir tres
línies seguides d’escriptura, deu ser per culpa de la vista cansada i que no sé
mai on paren les meves ulleres? Afortunadament encara sóc capaç, fins un cert
punt, d’entendre el que llegeixo, cosa que normalment no els passa als meus
alumnes, als exàmens m’he de col·locar al seu costat i fer traducció
simultània, d’escrit (visual?) a sonor, i llavors, si saben la resposta, es
clar, intenten escriure-la, que la saben però no saben com escriure-la. Més
tard, jo, que tinc les meves dificultats per llegir ( una mandra intel·lectual
inexplicable!) he d’intentar desxifrar el que hi diu, sovint he d’imaginar el
final de les frases inacabades –“però si
tu ja saps que vull dir”-, corregir
les faltes d’ortografia que conec, i això trenta vegades seguides per grup – de
tant en tant me n’enduc una grata sorpresa, això, molt de tant en tant - . En
fi, que escriure és molt difícil,
jo el que necessito és un programa que a
mida que vaig xerrant vagi escrivint, a veure que xurro sortiria? Aquí en
aquest blocs veig alguns que escriuen, tant fàcilment, a pèl, uns post que jo
sóc incapaç de llegir, perquè cada cop em costa més de llegir. A vegades em
dic, has d’intentar ser més culta i llegir, així quan estiguis amb desconeguts
tindràs alguna cosa de que parlar, perquè les meves converses només es limiten
a coses domèstiques, que si he d’anar a
comprar, que si em fan falta unes sabates..., a coses relacionades amb la
informàtica, i es clar, segons amb qui topes aquesta conversa, que a mi
m’agrada tant, pot ser molt avorrida, vaja, que la meva incultura fa que tingui
poques coses de que parlar. A mi en realitat m’agrada parlar per parlar, parlar
per no dir res, com a la majoria de gent, és quan més bé m’ho passo.

I “lo” d’escriure
és una complicació per la majoria de mortals, sinó ho podria explicar la meva
àvia, que no sabia ni escriure ni llegir, als vuit anys ha estava treballant a
la fàbrica, de contar en canvi en sabia molt, que la pela és la pela.

Uf! Potser que pari
d’escriure, total per no dir res. I és
que quan m’hi poso no veig el moment d’acabar, i això per no dir res.

[@more@]