Estic trista i decebuda, “lo” pitjor són els companys que et trepitgen
a la més mínima, si és que et deixes trepitjar com jo. Tothom escombra cap a
la seva escala sense pensar si provoquen
cap classe de perjudici als altres. En fi, no cal esperar res bo de la meva
feina. Penso que tampoc val la pena que m’hi esforci en fer les coses ben fetes.
Ningú coneix a ningú,
Som
illes en un desert de persones.
Les paraules són un joc,
el pensament és un joc,
un joc de vida,
un joc d’amor,
un joc de mort,
un joc, un joc, un joc...
Tu ets el meu joc.
No puc dir res,
no puc fer res ,
potser aviat
traspassaré els murs
de la carn cap a Déu,
cap el no res...
qui ho sap?
[@more@]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada