Per què esperar?

Ara una línia vermella em frega, al final em travessarà i no em caurà ni una gota de sang. Només en cal esperar.

No puc decidir ni actuar sobre el que no veig, quin neguit em produeix això. No puc lluitar contra el invisible. Només em queda esperar.

Tants pocs camins i tants alhora que no sé quin triar. Potser és que no hi ha camí, no hi ha res a triar. Simplement he d’esperar.

Intento empassar-me les llàgrimes fins que, de tantes com en tinc, les expulso abans que m’ennueguin. Mentrestant les faig esperar.

Intento enganyar-me una i mil vegades, faig com tothom o com una gran part de la humanitat, perquè jo també sóc humana. M’enganyo mentre espero el gran moment, que no sé si arribarà aviat o tard. Sigui com sigui, quan arriba mai s’ha d’esperar.

I ara a mi en manquen les forces per seguir escrivint, per seguir parlant, per seguir fent res de res perquè jo no en sé d’esperar.

[@more@]