Ets company dissemblant
que sense raons estranyes,
m’il·lumina,
foragita la monotonia.
No a l’amor,
no als jocs,
no a les mirades.
Només sentiments,
sense desig ni espera.
Només distància...,
sense espera.
El meu goig no és el teu goig,
quan jo m’espero tu te’n vas,
perquè res és com ha de ser,
i el contrari del que volem
és el que tenim.
Per raons gens estranyes
no puc deixar de parlar-te,
això no és un joc,
són sentiments,
els meus sentiments,
sense desig,
sense espera.
[@more@]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada