Plou

El cel és gris
No para de plorar i sospirar
Els contorns dels pins són verd fosc
Més amunt dels terrats
Des darrera els vidres
M’encisa veure com dolls d’aigua
cauen entre les teules i els esquitxen
amb petites gotes que llisquen
pausadament fins fer un eixam.
No em cal obrir el balcó per sentir
el repiqueig de l’aigua que cau
sobre l’asfalt i les teulades.
sé quan tot acabi el cel
serà més blau que mai,
la fusta més fosca,
del sòl pujarà l’olor a terra mullada,
serà llavors que l’enyorança
serà més intensa
perquè hauré de conformar-me
a guaitar a través dels vidres eixuts,
però ara encara plou.