Esperant el suport

Sense paraules és  la mort que  arriba inesperadament sense avís. Ràbia, temor, desesperació frustració,  tristesa... Per què?  El primer dia que veu la llum un nadó , tan innocent, tan indefens, intentem  imaginar com serà, si serà feliç, si estarà sol, si serà bona persona, mai pensant  que morirà jove, mai pensant que els seu botxí, amb molt poc temps de vida,   haurà sigut capaç d’aprendre les maldats suficients com  tallar-li les ales  quan intentava obrir-se camí en un món  on l’aprenentatge  és l’únic bagatge.  Les expectatives s’han fos, s’han dissipat entre la boira de la violència quotidiana.  Ja mai tornarà a ser el mateix, una ombra més entre les moltes ombres.  Què podem fer? Què podem dir? On hem d’anar a plorar? Qui ens protegirà contra la maldat? Potser les institucions haurien de mostrar més caritat pels que dia donem la cara pel seu mal fer, potser les institucions haurien de mostrar per sensibilitat pels que dia a dia fan  la seva feina el millor que poden i miren d’empassar-se moltes coses  que no els toca.