Quan seguies el teu camí trobaves pedres, plantes,
cases on les finestres brillaven en la foscor,
entre silencis, cridòria, música...
Si reposaves en algun lloc
percebies el caliu d’una veu,
d’una mirada, d’un petó.
Quan et senties amb força
tornaves al teu camí,
sense vacil·lar,
segur de tu mateix
un dia rere l'altra.
A vegades, en algun racó, hi havia l’amor
que tal vegada et sorprenia.
D’altres vegades, t’aturaves
per a veure detingudament el blau del cel,
després de la pluja,
aquell blau tan intens
que et fa pensar que tot és tan bell,
i et fa escoltar una veu d’infant
que et diu sóc feliç, sóc feliç!
Seguir un dia més,
un camí que havia de ser llarg,
que et sorprenia de tota manera.
Desesperança, esperança.
Bondats, maldats...
Un camí que només era teu
i que el comparties,
mai un camí curt i tèrbol,
cap teranyina l’embolcallaria.
El teu pensament jove et deia que cap desconcert
aturaria el teu llarg camí abans de temps.
Just hauria estat que l’haguessis completat,
com tu volies,
però la mort sempre espera,
sense pausa,
sempre espera intransigent,
adopta les formes més insospitades,
la mort t’ha sorprès a mig camí en forma de nen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada