Adéu amic.

No hi va haver ocasió per a dir-nos-ho.

Tan se-val, potser és millor així.

A tots ens espera una partença,

sempre a destemps,

 adéu amic.

I gràcies per totes aquelles hores

que em vas concedir,

tan perduda com anava,

costejant en la foscor del desamor,

sempre em quedarà  el record,

un breu sanglot,

immortal  en el pensament.

Mentre jo   espero,

jugaré a negar la inexistència,

així trobaré un consol a la llunyania.

No vull estendre’m més

no m’agrada massa pensar,

en  la fredor obscura i  silenciosa

amb la que arriba ella.

Adéu amic,

adéu per sempre!