Quan ets al meu davant
sovint et temo,
tan clar i geomètric.
No saber que dir-te
em neguiteja.
M’adono que no sempre
podré expressar-te un sentiment,
per molt que et mostris
seductorament blanc.
No podré compatir amb tu
la claror argentada de la nit
quan dibuixa espurnes a la mar.
No saber que dir-te
quan hi ha tant per dir
m’intranquil·litza,
si penso que no podré explicar-te
que al matí,
just abans que el sol surti entre els turons,
el roig que hi ha
entre el negre i el blau,
fa ondulacions irregulars
que ressegueix la penombra
dels cims i arbres.
M’inquieta pensar
que no sempre podré
deixar-te empremta,
i que tu sempre hi seràs
encara que jo no i sigui.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada