El meu cotxe i les seves rallades

El meu cotxe té moltes ratllades, ja se sap,  amb una feina com la  meva, cada cop que un alumne s’enfada,  sovint  el cotxe en pateix les conseqüències, últimament el meu cotxe està sotmès a un seguit de ratllades, jo en principi sospitava dels xiquets, n’hi ha dos que hi  passen pel costat, però ara ja començo a pensar que  no es cosa de canalla, sinó més aviat de canalles… i molt miserables,  que  entre plat i plat, mentre  que fumen i fumen entre escopinades i burilles,  es miren el meu pobret cotxe i paguen amb ell l’odi que senten per mi, tot plegar  per  què?  Doncs molt  simple, perquè els vaig estroncar el seu pla miserable  de putejar una altra companya ( van esperonar a  una colla d’alumnes per a que  cridessin al senyor I, la santa inquisició),  i en la seva estupidesa tan total no s’adonen que jo no sóc tan estúpida com no saber que són ells que tan hipòcritament em saluden  quan els passo pel costat en arribar i en marxar ( el meu home em diu que si que sóc estúpida,  per posar-los en safata el cotxe torturat), els refotuts  sempre estan a la porta del darrera fumant i  quan passo noto el seu menyspreu. Jo em pregunto quins estudis tenen, em pregunto si són llicenciats en vandalisme.  Avui explicant a una companya les meves sospites, m’ha deixat anar que els “cocinitas” sempre els havia trobat menyspreables, he vist que no sóc la única que els veu diferents. M’adono que la seva edat biològica  no es correspon amb la seva edat mental i  fan molts mèrits per tal d’aconseguir que els companys normals els veiem com a “los otros” . La meva filla em pregunta per que el deixo allí si sé que me’l ratllen, i jo li dic que pot ser en sortirà una obra d’art. El meu cotxe només és un cotxe ratllat,  i a mi de moment encara no m’han ratllat.