Terror

Avui dia que sembla, a vegades,  que tothom té els seus drets tant garantits, estic vivint per uns moments de terror, un terror que em transporta  als moments que  jo era una nena, un terror del  jo no n’era conscient fins  avui,  i ara s’ha despertat, un terror que endevino que està en altres companys meus, en menor grau perquè quan jo era petita els faltava molt per existir, i per tant no el van viure. Aquest terror té un nom o molts noms: dictadura, autarquia, despotisme, autoritarisme... i quan saps que aquest despotisme és impermeable, impenetrable, inescrutable i tots els “in” del món, i que ningú omniscient i omnipotent t’ajudarà , et sents perduda i sola, abatuda, vençuda ... com quan vaig haver de lluitar, de petita, amb un nen per no voler sotmetre’m al seu despotisme, ell em agafar els meus cabells llargs i em va obligar a tocar amb el cap a terra, jo en canvi només vaig trobar uns  cabells molt curts, res on agafar-me, vaig perdre, com ara, enlloc on agafar-me, va ser un moment amarg perquè en aquell moment pensava que podia haver vençut si no hagués tingut els cabells llargs, ara sé que no depèn del que tu tinguis, sinó del poder de l’altre i de com el fa sevir.

Si l’altre és savi, i tu també ho ets no caldrà  fer cap demostració de força, les coses  coherents amb la vida passaran per si soles, sense que ningú en surti ferit, si el més fort no es savi i tu tampoc, aleshores les nafres mai es tancaran, i sagnaran intermitentment.

Sé doncs,  que  el terror es repetirà sempre, amb jocs de nens, amb jocs de grans, perquè no hi ha ningú prou savi per entendre que la única forma de aconseguir allò que vols, és sense imposar (Aquesta última frase no és una idea meva,  sinó de la caixera del Lidl. He sentit que ho deia a una altra persona mentre jo feia la compra. Segons ella  és de la única manera que funciona).

Ja no tinc més temps per seguir escrivint. Fins un altra. He acabat sense dir el que volia. Un altra dia potser.