Mateo

El passat dimarts, 30 de novembre del 2010, va passar quelcom a Sitges que em va afectar. Un xiquet de setze anys va decidir ja havia arribat al final del camí. Dit i fet, va triar un lloc - suposo que prou  atractiu per  a ell  i companys seus- ,  un lloc ple de grafitis, i es va llançar  al seu  final, amb un cop sec, un cop  esgarrifós,  amb un xiscle  del  ferro contra la carn i contra les rodes.  En  Mateo va decidir la seva mort, va decidir com havia de morir, també va decidir quin lloc quedaria imprès per última vegada a la seva retina. Em pregunto si també aquest lloc era part del seu gran pla, si era conscient que a partir d’aquell moment, aquell lloc emblemàtic entre els grafiteros, tothom el recordaria com el punt final del Mateo. Em pregunto si elMateo en algun d’aquells moments del seu dolor es va parar a pensar quant de dolor deixaria rere la seva estela de adolescent que tot just  acaba de deixar la seva infantesa.  Em preguntosi en algun moment el Mateo va intentar imaginar l’horror tan esgarrifós que va sentir la seva mare quan va trobar la seva  nota, els seus  objectes, la seva motxilla… i va xisclar, va cridar, va plorar sense saber que  fer, ni
cap on anar per tal d’evitar  el que ja era inevitable. Em pregunto si en Mateo va percebre l’esgarrifança de la seva mare quan l’ombra de la mort el va abraçar.

En Mateo per a mi era un desconegut, potser l’havia vist algun cop, no sé per què,  sent tant jove com era, ja  n’estava tan desapassionat de la vida, segur que hi deu haver alguna raó, encara el seu desengany per la vida ha estat massa primerenc i això deixa molt mal regust, ens fa mala sang, ens fa culpables, ens fa sentir que  no em estat capaços de donar tot allò que pensem que donarem quan se’ns planta un fill entre els braços, i cridem,  i cridem molt preguntant-nos en quin moment s’ha produït aquella metamorfosi que ens deixarà sense paraules, que ens deixarà eixuts de dolor, perquè el dolor es tant i tant fort que ja no ens en quedarà per res més. Segur que la mare del Mateo ja mai podrà recordar la llum, l’olor,  l’alegria que va sentir quan el va veure per primer cop, l’obagor d’un tren mortífer li ho impedirà.

Penso que la mort més cruel és aquella que tria un mateix.