Mateo

Normal
0


21


false
false
false

CA
X-NONE
X-NONE













MicrosoftInternetExplorer4



























































































































































/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:"Tabla normal";
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-priority:99;
mso-style-qformat:yes;
mso-style-parent:"";
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:"Calibri","sans-serif";
mso-bidi-font-family:"Times New Roman";}

El
passat dimarts, 30 de novembre del 2010, va passar quelcom a Sitges que em va
afectar. Un xiquet de setze anys va decidir ja havia arribat al final del camí.
 Dit i fet, va triar un lloc - suposo que
prou  atractiu per  a ell  i
companys seus- ,  un lloc ple de grafitis
, i es va llançar  al seu  final, 
amb un cop sec, un cop 
esgarrifós,  amb un xiscle  del  ferro contra la carn i contra les rodes.  En 
Mateo va decidir la seva mort, va decidir com havia de morir, també va
decidir quin lloc quedaria imprès per última vegada a la seva retina. Em
pregunto si també aquest lloc era part del seu gran pla, si era conscient que a
partir d’aquell moment, aquell lloc emblemàtic entre els grafiteros, tothom el recordaria
com el punt final del Mateo. Em pregunto si el 
Mateo en algun d’aquells moments del seu dolor es va parar a pensar quant
de dolor deixaria rere la seva estela de adolescent que tot just  acaba de deixar la seva infantesa.  Em pregunto 
si en algun moment el Mateo va intentar imaginar l’horror tan esgarrifós
que va sentir la seva mare quan va trobar la seva  nota, els seus  objectes, la seva motxilla… i va xisclar, va
cridar, va plorar sense saber que  fer, ni
cap on anar per tal d’evitar  el que ja
era inevitable. Em pregunto si en Mateo va percebre l’esgarrifança de la seva
mare quan l’ombra de la mort el va abraçar.

En
Mateo per a mi era un desconegut, potser l’havia vist algun cop, no sé per què,  sent tant jove com era, ja  n’estava tan desapassionat de la vida, segur
que hi deu haver alguna raó, encara el seu desengany per la vida ha estat massa
primerenc i això deixa molt mal regust, ens fa mala sang, ens fa culpables, ens
fa sentir que  no em estat capaços de
donar tot allò que pensem que donarem quan se’ns planta un fill entre els
braços, i cridem,  i cridem molt
preguntant-nos en quin moment s’ha produït aquella metamorfosi que ens deixarà
sense paraules, que ens deixarà eixuts de dolor, perquè el dolor es tant i tant
fort que ja no ens en quedarà per res més. Segur que la mare del Mateo ja mai
podrà recordar la llum, l’olor,  l’alegria
que va sentir quan el va veure per primer cop, l’obagor d’un tren mortífer li
ho impedirà.

Penso
que la mort més cruel és aquella que tria un mateix.