Por

El vent és jo, jo sóc el vent

que bufa, que m’espanta

que vull que em faci desaparèixer

arrossegada entre fulles que floten

en una ziga-zaga incessant

sense saber on cauran o si cauran mai

engolides pel frenesí dels remolins,

que vull que em desintegri

entre minúscules gotes d’aigua

fins no ser res,

només vent, només un impuls

entre milers de partícules,

només una partícula més

infinitament petita

entre les coses més insignificants,

que balanceja les branques més altes

en un anar i tornar que no s’atura.

Jo sóc el vent que m’espanta

i vull que se m’emporti,

que m’alliberi,

que em retorni a la meva essència,

al tot i al no res.

Jo vull ser el vent que apareix i desapareix,

el vent que em corglaça i em fa por,

que a vegades em parla i que tot així que
l’escolto

no acabo d’entendre’l,

fins que em miro el teu rostre innocent

en una fotografia inèdita,

fins que endevino que la teva mirada

m’observa fixament

i entenc que mai... mai podré desxifrar

el trencaclosques que formen les paraules

que vàreu dir ja fa temps

i que van quedar escampades per l’aire

i que el vent que tant m’espanta vol que
desentranyi.