Educar o ensenyar?

Quan jo vaig començar a treballar ho vaig fer com ensenyant,
ara he passat a la categoria d’educadora. A qui se suposa que he d’educar? Als
pares i mares dels nois que tinc d’alumnes? Potser als seus avis? Com puc
educar a trenta-un nois i noies que no tenen cap classe d’educació, bé, potser
exagero, n’hi han alguns que si que en són d’educats, però aquests poquets
tenen poc pes quan un setanta cinc per cent de la classe fa el que els passa per
les parts nobles. Us podeu imaginar un examen on tots els alumnes ( un 90% repetidors) em
parlaven simultàniament i volien que els digues que havien de posar. Si algun
sabia alguna cosa ho anava dictant al company del costat, del darrera, quan no
ho feien amb el company de l’altra
punta, i quan els deia que em donessin l’examen, l’agafaven fort i em cridaven:
“ no, no me’l prenguis”, mentre els
altres reien a “grito pelao”. Altres a
cada paraula meva m’anaven ridiculitzant. Algunes s’enfadaven quan els exigia que em donessin l’examen perquè es
passaven l’estona parlant i es queixaven dient-me: “Però si jo em porto bé,
pren-li als que criden . Jo no en tinc
la culpa si no saps controlar la
classe.” , això mentre m’anava cridant. Des de quan cridar a la professora i
copiar és portar-se bé? Vet aquí que me passat l’estona pensant, que collons
faig aquí, guanyant-me la vida d’aquesta forma tant miserable? Són humans/nes
aquest xiquets/es? Els professors/es em esdevingut l’escòria de la societat,
ens tenen per uns desgraciats. Mentre tant els politicutxos de torn ens donen
pel cul. Si uns ho fan malament els altres ho fan pitjor – i pot haver pitjor
que els socialistes?- . En fi, avui me sentit com en una pel·lícula americana,
es clar, jo era protagonista del mal son.

Intentar ensenyar és el pitjor que pots fer, i més si et
toca donar classes a la tarda, de què serveix aprendre res? Jo fa anys que no
puc ensenyar res, encara segueixo intentant-ho Alguns són autèntics iaios, però
mentre estan allà, fent tota classe de malifetes, no els cal anar a treballar.
Mentrestant els pares estan contents perquè tenen els fills col·locats, i els
clar, no els han d’aguantar ni educar. Un dia vaig sentir una senyora per la
tele que deia :” Uy ya tengo ganas
que empiecen las clases, ya no puedo soportar mas tenerlos en casa”. I
eren els seus fills! Em vaig quedar de pedra! Deu ser que a ella no li paguen per
aguantar-los.

Sentir-te insultada, menyspreada, degradada com a persona és
el pa de cada dia, per això em paguen? A vegades penso que m’hauria d’unir a
una banda de silenciosos, em guanyaria bé la vida i si m’enganxessin en
tornarien a deixar de seguida.

Som tants i tants els professors/res frustrats, i a sobre
encara hem de veure que ens responsabilitzen de la violència, i de les
agressions que hi ha dia a dia, A SOBRE QUE LES PATIM EN PRÒPIA CARN.

Tant difícil és respectar a les altres persones?

Una vegada una gitana em va dir: “Has tenido unos buenos padres que te han
sabido educar” , crec que la va encertar de ple, això si, no sé com s’ho va
fer, però sense voler jo, va aconseguir
que li dones vint-i-cinc euros. I és que l’educació és el tot de les
persones, però aquesta feina és la gran
responsabilitat dels pares. Als professors se’ns hauria de retornar la nostra
antiga feina, la d’ensenyar a trobar respostes a les preguntes que la vida ens
presenta, a pensar, a expressar...

[@more@]