Des de la tribuna sense cortines
veig el riu de les tardes de plata
enmig la pols, les llàgrimes
i els mosquits.
Somio amb el seu reflex càlid fred,
darrera meu, al final del corredor fosc,
s’hi amaga un jo inexplicable,
ocult entre les parets buides,
els silencis forçats,
que festeja l’aniversari
d’un temps incert,
recordant la portalada
d’una església
quotidiana abans,
passat ara.
L’estança, la mateixa
en aparença, però...
altra gent, altres pensaments
immiscibles amb els meus,
tal vegada, o... potser no,
potser sempre canviant,
per convergir algun dia
en el meu jo.
[@more@]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada